La penitència dels 'ciutadans normals'

Són temps de penitència, encara que sigui només de paraula i cada vegada menys gent compleixi amb diligència els preceptes de la religió catòlica. En el meu cas, no sé si déu existeix, perquè tenc una tendència avorrida a la racionalitat, la qual em complica de debò això de creure en entitats que el meu cervell no ha experimentat de cap de les maneres. Però, si existeix, sembla que ens vol fer pagar els nostres pecats amb una bona dosi d’actualitat distòpica. ‘La realitat supera la ficció’ ja és una frase passada de rosca, caducada, podrida. Fa oi. Perquè ja fa molt de temps que la va superar i, de fet, la ficció s’ha tornat el refugi que molts tenim per allunyar-nos d’una realitat sufocant.

Són temps de penitència, sí. Però ho són més per a uns que per a altres. Faré servir la denominació ‘ciutadans normals’ per referir-me a totes aquelles persones que treballam bona part de la setmana i que arribam als dies lliures amb les tasques de la casa pendents, una ineludible cita amb el supermercat i, amb sort, algunes hores lliures abans de tornar a començar la roda que no s’acaba mai.

Com si no féssim penitència tot l’any, la Setmana Santa ha donat el sus a l’època durant la qual hem de conviure amb milions de persones que troben la calma vacacional alterant la vida dels indígenes –aclariment, per si algú no ho ha notat: els indígenes som nosaltres. Intentar recórrer alguna distància pel centre de Palma sense haver d’esquivar constantment els nostres estimats visitants hauria de valer més punts davant deu que deixar de menjar carn els divendres. Perquè el sacrifici no té punt de comparació. A més, la temporada comença amb el frenesí de la precampanya. A la invasió dels turistes s’hi suma que els polítics hagin de fer públiques totes les seves ocurrències, sense deixar res a la recambra, per ridícul que sigui. Al cansament físic per la manca d’espai, de recolliment i de tranquil·litat, cal afegir-hi el cansament mental d’una pluja de promeses, propostes, iniciatives, compromisos, declaracions i manifests sense sentit, perquè la majoria es repeteix periòdicament des de fa dècades –aquí ocupa un lloc d’honor el tren de Llevant– i moltes afirmacions generen una pregunta tan lògica que fa por: per què no ho heu fet abans?

No hi ha treva. Ni espai on amagar-se d’una realitat que cada dia és més complicada i fa més esforços que mai per superar la ficció. Quan aconsegueixes escapar de la marabunta dels turistes i elimines els polítics del teu camp de visió, descobreixes que una famosa ha adquirit als Estats Units la filla del seu fill mort. Sacseges el cap per veure si ho has entès bé. Comproves que a les xarxes socials tothom hi parla com si no fes dècades que els bebès es compren a diferents indrets del món –i els adults, per fer d’esclaus. A més, tothom aprofita per sobreactuar i sobredimensionar la seva indignació. Potser perquè això és el que ens queda als ‘ciutadans normals’: proclamar, fer saber, que estam ben emprenyats.