Què pensa Alice Weidel, la nova estrella fatxa
Com Javier Milei, Alice Weidel, líder del partit Alternativa per Alemanya (AfD), es declara "conservadora llibertària" i és una furibunda anti-Estat. Equipara la cosa pública directament a socialisme i comunisme. Ayuso i Abascal fan el mateix. En el cap de Weidel, tots els enemics són comunistes. Hi inclou des d’Angela Merkel fins a Hitler. Sí, ho heu llegit bé: Hitler comunista (el mateix Hitler que va matar milers de comunistes als camps d'extermini). Així es reescriu la història. Ara ho repetirà fins a l'avorriment i l’altaveu Musk s’encarregarà d’expandir-ho. Esperem que l'esperpent no arribi a Abascal desmarcant-se un dia de Franco titllant-lo també de comunista.
En la conversa en directe de més d’una hora que li ha regalat Musk a X, Weidel ho ha deixat anar: "Hitler era un comunista socialista, i punt, no hi ha més comentaris sobre això. Nosaltres som exactament el contrari, un partit conservador llibertari". D’aquesta manera busca alliberar-se de l’etiqueta de neonazi, guanyada a pols per l’AfD en la seva dècada d’existència. Es tracta d’un partit islamòfob, euroescèptic, ultranacionalista. Amb això, que deunidó, ja en té prou.
Si Milei trenca esquemes amb una estètica rockera i una verbositat antiestablishment, Weidel és lesbiana –la seva parella és de Sri Lanka; tenen dos fills– i feminista, i quan parla és taxativa i tallant. En efecte, l’un i l’altra no són ni actuen com els clàssics i classistes poderosos a l’ús. En termes culturals, se surten del carril. Ideològicament, el que els uneix és l’obsessió antiestatista, anti sector públic. Posen l’individu per sobre de tot. Això els agermana amb Trump-Musk. Ella és admiradora de Thatcher. En el cas de Milei, atesa l’endèmica corrupció peronista i kirchnerista, es pot entendre com a reacció desesperada. Per això el van votar massivament els argentins.
L’autoproclamat nou llibertarisme és un neoliberalisme maquillat amb aparents ressons revolucionaris. En efecte, al segle XX els llibertaris eren Bakunin i companyia, els anarquistes. Però adjectivar el conservadorisme de Weide com a anarquista no quedaria bé, oi? Tampoc dir-se capitalista o liberal. En canvi, llibertari s’associa a llibertat. La nova dreta populista s’està apropiant del concepte. En versió castissa, és la llibertat d’Ayuso d’anar a prendre una copa. És sobretot la llibertat econòmica per fer-se ric. Aquest és el truc: no oferir a la gent un estat protector (l’estat del benestar), no oferir-los subsidis o ajuts, sinó la promesa de llibertat per fer diners i viure bé, que l’Estat no es fiqui amb la teva riquesa. La propietat individual per sobre de tot, una societat d’individus sense lligams, menyspreant els que no se’n surten, en especial els migrants. Del lema revolucionari francès, s’obliden de la igualtat i la fraternitat.
En la seva via per desmarcar-se del nazisme, Weidel surt ara en defensa dels jueus davant els islamistes, que són la nova bèstia negra. Odi contra l’Islam. L’important és construir-se contra algú molt malvat. Això, des del punt de vista comunicatiu i emocional, no falla. Un altre enemic? Els buròcrates de Brussel·les. A l’entrevista amb Musk, bromeja sobre la pretensió de la UE de vigilar el suport del propietari d’X a l’AfD. "El Gran Germà et vigila", li diu. A ell, precisament!, poderós magnat de la comunicació enxarxada. On s’inspiraria avui Orwell per al seu Gran Germà? Els models de 1984 van ser Stalin i Hitler, i en el rerefons la paròdia del Déu cristià. La distopia d’Orwell era un crit de llibertat. Però no de la llibertat agra, ressentida i propagadadora d'odi que branda Weidel.
En la seva obsessió contra el que és públic, Weidel, Milei i Trump-Musk són un perill per a la democràcia: la frontera entre desmuntar l’estat i desmuntar l’estat de dret és molt prima. Es culpabilitza en bloc els servidors públics, es passa a aprimar radicalment l’administració i s’acaba amb un estat tan feble que serà fàcil que derivi en autoritarisme primari. Ves per on, sense que ens n’adonem, aquests nous llibertaris conservadors poden passar a ser un dia, per art de màgia, autoritaris superrics.
