Pensar en el bé comú

És possible que llegiu això abans o després de la manifestació contra els excessos de la indústria turística del 21 de juliol, convocada per la plataforma Menys Turisme, Més Vida sota el lema 'Canviem el rumb! Posem límits al turisme'. Tant si ho llegiu abans o després i, en aquest cas, tant si hi heu assistit com si no, una manifestació amb aquesta transversalitat i amb aquesta capacitat de convocatòria ve a confirmar dues coses rellevants. D'una banda, el cicle de mobilització que la societat illenca va encetar el passat mes de maig (en què es varen succeir una manifestació històrica en defensa de la llengua catalana i de l'escola pública, i dues de molt assenyalades, contra la saturació turística i en defensa de la memòria històrica) i que és previsible que tingui continuïtat amb convocatòries més grans o més petites, segons el cas i segons el moment. D'una altra banda, la constatació de l'esgotament no només d'un model econòmic i social, sinó també d'una manera de viure, una manera d'entendre la relació de cadascú amb el lloc on viu i amb els altres amb qui conviu. Segur que ningú sap exactament quina és l'alternativa, però molta gent sap, percep, que això no pot continuar així. Els canvis profunds que han experimentat Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera en cinquanta anys exigeixen també canvis en la manera de viure-hi.

Les manifestacions cerquen interlocutors a qui adreçar les seves demandes, peticions o denúncies, i per això s'hi llegeixen manifestos i s'hi criden eslògans i consignes que s'adrecen als governants. Però després hi ha una part diguem-ne més subtil, més sensible, de la cohesió social, que també depèn en gran part de la ciutadania. Hi ha una idea essencial bàsica, fins i tot primària, del bé comú, que no cal que sigui publicada als papers oficials i que es troba a faltar sovint en el nostre dia a dia.

Una vegada li vaig sentir a dir a la poeta Antonina Canyelles (a qui us convé llegir sempre que pugueu) que els mallorquins tenim una relació amb els doblers que arriba a ser patològica. Certament, l'avarícia i la cobdícia no són actituds privatives dels mallorquins ni dels ciutadans de les Balears, però ha prevalgut (tal vegada pel record dels temps de la pobresa, tal vegada per simple desídia col·lectiva) la idea que cadascú ha de poder fer amb la seva propietat allò que li vingui de gust, que majoritàriament acaba sent vendre-ho a qui posi damunt la taula un xec amb una xifra que sigui prou temptadora. Aquesta idea, però, té l'inconvenient que és falsa, o com a mínim és incompleta: la propietat de cadascú està situada dins de l'espai comú, dins allò que és compartit. Ningú viu aïllat: en una societat viva, els interessos de cadascú es relacionen amb els dels altres: societat ve de soci, tots els que viuen en un mateix espai (tots els que vivim en aquestes illes) tenim interessos en comú. A partir de la consciència d'aquest fet, tots hauríem de poder entendre la necessitat de cuidar allò que és comú. El lloc on vivim, el medi natural que literalment ens permet existir, la llengua d'aquestes illes, el seu paisatge, la seva història i la seva manera d'estar en el món. La necessitat de tenir cura de tot això, de no malvendre-ho, de no fer-ho malbé, de no embrutar ni fer tornar lleig un lloc que no pertany concretament a cap de nosaltres, sinó a tots nosaltres en conjunt. 

Sense aquesta idea de bé comú no hi ha societat, només una allau que competeix per veure qui aplega primer un xec bancari estès per qualsevol especulador. N'hi ha que, d'aquesta manera de fer, en diuen anar vius. Però anar contra el bé comú, contra el bé general, és com escopir al cel: la brutor sempre us caurà al damunt.