Què pensen els cardenals

La mort del papa Francesc dilluns introdueix l’Església catòlica en una època incerta per a la qual ell va intentar preparar-la. Els cardenals seran convocats aviat a Roma per al conclave on escolliran el seu successor i ara s’han de plantejar si la visió de Francesc –una Església misericordiosa on tothom és benvingut– segueix sent la correcta o si cal un enfocament completament diferent, potser un de més centrat en les demandes de la fe cristiana.

Abans que comenci el conclave, els cardenals passaran fins a dues setmanes a Roma reunint-se per considerar quina mena de papa es necessita, tant per a l’Església com per al món. A mesura que avanci el debat, es preguntaran: “Qui de nosaltres ha de ser?” No és fins llavors que els 135 cardenals amb dret a vot, els de menys de 80 anys, es tanquen a la Capella Sixtina i fan la seva elecció.

Els cardenals seran conscients del moment. En els últims mesos del papat de Francesc, aparentment Occident s’ha fracturat, i de retruc l’ordre basat en les regles sorgides arran de la Segona Guerra Mundial. El món sembla ara una jungla on el poder és qui té la raó, on els centres imperials –Amèrica, la Xina, Rússia– competeixen cada cop més ferotgement per afirmar la seva sobirania mentre trepitgen la dels països més petits. Els cardenals també prendran nota d’una ruptura social en molts països: el col·lapse cada vegada més gran de la cortesia i el ressentiment exacerbat que hi ha darrere l’auge del populisme nacionalista. Veuran una violència creixent i la perspectiva de més guerra. Es preguntaran què demana ara tot això al conjunt de l’Església i al papat en particular.

Tot i que es preocupen per l’amenaça a la democràcia i la llei, és probable que la majoria dels cardenals no plorin la imminent caiguda de l’ordre liberal, que molts poden veure com la conseqüència de l’individualisme i la idolatria del mercat. En lloc d’això, pot ser que culpin el liberalisme occidental de les grans desigualtats socials, la privatització de la moral, l’erosió de les institucions i la desatenció del bé comú. Tradicionalment molts eclesiàstics simpatitzen amb els treballadors i comparteixen la indignació de la gent comuna per la manera com s’ha buscat afavorit els instruïts i els rics i s’ha perjudicat els treballadors pobres. A l’Àfrica, l’Àsia i l'Amèrica Llatina, d’on provenen gairebé la meitat dels electors, molts cardenals també veuen amb mals ulls la globalització impulsada pel mercat. Creuen que els valors liberals occidentals s’han imposat al món i han desfet vincles de confiança, tradició, comunitat i família.

Al mateix temps, probablement pocs es mostraran impressionats per l’ascens de tirans que enarboren la bandera de la nació i la fe. Pot ser que molts considerin que Donald Trump, Elon Musk i la seva gent són uns nihilistes capaços de destruir però no de construir, i que estiguin horroritzats davant la persecució dels migrants i el rebuig temerari dels problemes mediambientals, dos punts crucials de la doctrina social catòlica sota el papat de Francesc, que va designar les quatre cinquenes parts dels electors. Probablement veuran en el nou autoritarisme un senyal que l’estat ja no actua com a fre del que sant Agustí anomenava la libido dominandi –el desig de dominar–, sinó que ara l’exalta en la persona d’un autòcrata.

La pregunta a què s’enfronten els cardenals avui és: què ha de fer l’Església per protegir i promoure la seva missió en aquest nou escenari? Perquè si l’estat liberal era indiferent a les seves creences però acceptava de bon grat la tasca caritativa de l’Església, els nous líders autoritaris volen que beneeixi les seves ideologies paganes però no defensi els febles i els forans.

Com a observador del Vaticà i de l’Església des de fa molt temps, crec que és probable que els cardenals escullin un papa que marqui uns límits clars en la defensa de la llibertat de l’Església per proclamar els seus valors i que invoqui la distorsió política de la seva doctrina. Alguns poden veure una analogia entre els temps actuals i fa un segle, quan un papa va dirigir l’Església en una altra època de democràcies debilitades i autocràcies en ascens. En l’era del totalitarisme que va portar a la Segona Guerra Mundial, Pius XI (1922-1939) va promoure i defensar una societat civil plural davant del poder asfixiant de l’estat. Ara, pensaran molts dels cardenals, el nou papa hauria de fer el mateix.

En una de les encícliques més importants del Vaticà del segle XX, Pius va detallar les obligacions de la llei per protegir l’autonomia no només de l’Església sinó també de totes aquelles institucions intermèdies –escoles, organitzacions benèfiques, sindicats, associacions cíviques– que no pertanyen ni al mercat ni a l’estat, sinó que sorgeixen de grups de persones que porten a la pràctica els seus valors de fe. Es va poder veure l’impacte directe d’aquesta encíclica en la carta de suport que Francesc va enviar al febrer als bisbes dels Estats Units, que van ser criticats implícitament pel vicepresident J.D. Vance –un catòlic que es va reunir amb el Papa el cap de setmana de Pasqua– pel suport de l’Església als migrants.

El llegat de Francesc tindrà una gran importància en la presa de decisions dels cardenals; no només les seves reformes, ensenyaments i prioritats, sinó també el seu estil, la manera com va encarnar i interpretar l’Evangeli. El 20 de març del 2013, després de la renúncia de Benet XVI i abans del conclave que va elegir Francesc, els cardenals van deixar clar que la reforma del Vaticà, tant de les estructures com de la cultura, era una prioritat. Francesc ho va considerar un mandat, i avui el Vaticà s’ha alliberat en gran part dels escàndols de l’època de Benet. Un dels grans èxits de Francesc va ser una nova Constitució per al Vaticà, fruit d’anys de consultes i revisions, i els cardenals probablement voldran que el nou papa consolidi i ampliï aquestes reformes.

Alguns cardenals voldran un nou papa que pugui refer els llaços amb grups que estaven frustrats amb Francesc, com els tradicionalistes i conservadors als Estats Units i els progressistes a Alemanya. I és possible, després del primer papa llatinoamericà de la història, que es va centrar en les zones marginades del món, que vulguin que el successor de Francesc es torni a centrar en Europa. Pot ser que els cardenals considerin que la Unió Europea, nascuda amb l’esperit de l’humanisme catòlic, i l’Església es necessiten més que mai.

Una altra cosa que es podria situar entre les prioritats dels cardenals de cara a l’elecció d’un nou líder és la crida de Francesc a la sinodalitat, un concepte molt present en les seves discussions. Sinodalitat és la paraula utilitzada per referir-se a l’antic costum de l’Església de reunir-se, discutir, discernir i decidir. Francesc va adaptar l’antiga pràctica dels sínodes i concilis d’una manera radicalment inclusiva, que convida tots els fidels a participar-hi. Pot ser que els cardenals concloguin que ara mateix aquest és el signe més gran d’esperança que l’Església pot oferir al món.

Aquesta “cultura de la trobada”, com l’anomenava Francesc, pot semblar una cosa insignificant per als poders establerts. Però parteix d’una idea que els que estan sotmesos a l’afany de poder no poden entendre: la dignitat innata de tothom, la necessitat d’escoltar tothom, incloent-hi els marginats, i la importància d’esperar pacientment el consens. Totes aquestes coses són crucials per a la reparació d’un teixit cívic trencat.

Els cardenals poden mirar el món i decidir que, sigui el que sigui el que demanin al proper papa, el problema urgent a què s’enfronta la humanitat és la manera com ens tractem els uns als altres.

Copyright The New York Times