Pensions: massa bonic per ser veritat?

Onze milions de pensionistes i un terç del pressupost de la Seguretat Social fan de la reforma de les pensions aprovada dijous passat un tema prou rellevant. L’objectiu és poder pagar les pensions dels pròxims 25 anys, que coincideixen amb la jubilació dels baby boomers. Una generació que ha donat moltes alegries –sobretot mentre ha cotitzat i consumit– però que darrerament s'ha d'ocupar d'avançar la gestió de la seva pròpia vellesa.

En una primera llegida, la reforma sembla coherent, inclusiva i equilibrada. En una segona llegida, massa bonica per ser veritat. Tant de bo m’equivoqui. Anem a pams. Per assolir estabilitat pressupostària –si descartem l'opció de l'endeutament– el que es pot fer són faves comptades: reduir despeses o incrementar ingressos. Doncs bé, aquesta reforma ha acontentat gairebé a tothom perquè presenta un increment dels ingressos, que és coherent amb l’estabilitat pressupostària, però també un augment de la despesa. Al contrari de la reforma del 2013, ara ja derogada, que se centrava només en retallar despesa.

A grans trets, per la part de les despeses es preveu incrementar les pensions mínimes durant els pròxims anys, ajudes per compensar anys d’inactivitat laboral, i s'elimina el límit a les pensions màximes. Per la banda dels ingressos: augmenten les cotitzacions dels sous més alts, el nombre d'anys cotitzats, s'allarga l'edat de jubilació i s'incentiva posposar la jubilació. Davant d'això, hem d'entendre que la premissa sobre la qual se sustenta aquesta reforma és que l'increment dels ingressos previstos superarà folgadament les despeses. De fet, segons el ministre, la guardiola de la Seguretat Social hauria de començar a nodrir-se de nou aquest mateix any, amb l'esperança d'arribar als 120.000 milions el 2043. D’aquí 20 anys! Aquestes planificacions, tan a llarg termini, són les que fan dubtar, perquè no sabem amb quines hipòtesis s’han elaborat. Són xifres que depenen del funcionament del mercat laboral, l’evolució dels sous, l’esperança de vida, la natalitat, els nivells d’immigració, i molts altres reptes que no tenim capacitat de preveure. És cert, però, que la reforma neix en un bon moment. El 2022, tot i la inflació, la situació del mercat laboral ha estat molt millor del que s'havia previst, i el 2023, de moment, segueix en la mateixa bona direcció. Per tant, podem comptar amb aquesta primera aportació.

Un dels aspectes de la reforma que seran útils és que augmenta el protagonisme de l'Airef (Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal), que va ser presidida pel ministre Escrivá entre el 2014 i el 2020, i, per tant, en coneix bé el funcionament. Entre altres funcions, l’Airef supervisa el compliment dels objectius d'estabilitat pressupostària i ara també tindrà l'encàrrec d'avaluar periòdicament la sostenibilitat del sistema de pensions. En aquest sentit, la reforma preveu un mecanisme d'ajust automàtic en el cas que els números es desviïn de certs nivells d’ingressos i despeses sobre el PIB, tant en positiu com en negatiu. És el que es coneix en anglès com un “If that, then” (ITT), és a dir, "Si passa X, aleshores Y". Aquest mecanisme afegeix criteri tècnic a les decisions i en redueix el polític, que corre el perill d’estar més afectat per altres interessos conjunturals i de mirada curta. Aquest mecanisme pot contribuir a fer que una situació de dèficit no continuï empitjorant i, si som optimistes, a rebaixar contribucions perquè s’està per sobre del que s’havia previst.

Cal destacar el mèrit del govern d’arribar a un acord amb els principals sindicats, el seu soci de govern i, sobretot, d’obtenir el vistiplau de la Comissió Europea en una reforma estructural obligatòria per continuar rebent els fons europeus. Però el consens no és total. Deixant de banda l'oposició política, les entitats financeres hi veuen una manca d'incentius per impulsar els plans de pensions privats, que es mantenen amb desgravacions a mínims, mentre que les patronals hi veuen un augment dels seus costos laborals. El govern també voldria impulsar la creació de plans de pensions col·lectius, amb beneficis fiscals tant per a les empreses com per a les persones treballadores. Una opció que, de moment, ha tingut poca tracció, segurament perquè implica negociacions amb els sindicats que sovint s’allarguen i, fins ara, només el sector de la construcció s’ha arremangat per instaurar un pla de pensions d’aquest tipus.

En conclusió, fem un vot de confiança tant a la reforma com a les mesures que l’acompanyen i esperem a les avaluacions biennals de l’Airef per jutjar si es tracta d'un brindis al sol o no. Ens emplacem al 2025.