21/07/2024

Penyal i pernil

Com era inevitable, s’ha parlat molt de la importància que pot tenir la victòria de la selecció espanyola de futbol masculí en termes d’identitat, cultura i política. Des d’una òptica catalanista, el triomf d’Espanya (qualsevol victòria de l’espanyolisme…) és sentit com una mala notícia. És evident que reforçar la identitat espanyola, o castellana, contribueix des de fa segles a difondre, validar i propagar una determinada visió d’Espanya: la castellana. La que promou el castellà, un cert andalusisme tòpic, els toros com a símbol, l’èxit d’una identitat molt delimitada, sí, enfront de la pluralitat de llengües i cultures que realment acull tot el territori de l’Estat. 

Hi pot haver jugadors catalans, bascos, gallecs, etc., però en cap cas les seves identitats i llengües seran promogudes, aplaudides; se n’amagaran els símbols i se silenciaran les seves llengües, abans i després de les celebracions. És així com no guanya Espanya sinó una determinada idea d’Espanya. Segurament la majoritària en termes demogràfics, o potser només aquella que ha estat capaç de dominar a través de l’estat les televisions públiques i privades, l’exèrcit, la policia i totes les diverses maneres de guanyar i perpetuar una hegemonia. 

Cargando
No hay anuncios

Fins i tot, i amb molta gràcia, n’hi ha que han sabut veure en aquesta victòria i en les seves celebracions, una explosió d’una identitat de gènere: l’orgull heterosexual, mascle –i masclista, fins i tot–, groller i rebentaire. Sembla que el col·lectiu LGTB tampoc se sent gaire celebrat ni recompensat amb la victòria d’aquesta selecció esportiva: per què serà? És senzill interpretar-ho: la victòria d’un equip de mascles reforça massivament una idea molt concreta del que significa ser home, almenys ser home heterosexual. Igual que sabem que hi ha catalans que són allà silenciant la seva identitat cultural, segur que entre els jugadors n’hi ha d’homosexuals (és estadísticament inevitable, impossible que no sigui així…), però en cap cas s’atrevirà, cap d’ells, a besar un altre home en públic, o a fer pública manifestació del seu lligam amb un altre mascle (els altres jugadors no deixen de besar, mostrar, celebrar la victòria al costat de les seves xicotes). N’estic segur: imagineu que tres o quatre jugadors fossin homosexuals patents, i que fins i tot en virtut d’això mostressin una excel·lència esportiva superior (perquè entre ells fossin parella, per exemple): l’espanyolitat en renegaria, per molt que arribessin a ser, amb un joc excel·lent, campions del món. 

“Gibraltar espanyol!”, cridaven els jugadors durant les celebracions; ens serveix clarament per constatar-ho: igual que es volen fer seu el Gibraltar anglès, s’ho volen fer seu tot, qualsevol altra cosa ha de quedar subordinada a l’espanyolitat, encara que sigui retòricament. També imaginen (o saben) que algun dels jugadors és musulmà, i els aficionats s’esgargamellen cridant-li que mengi pernil, etc. És clar, el pitjor són els festeigs. Guanyar és festejar, i la festa és propaganda política, cosa que saben fins i tot els fabricants de banderes.