A Pequín es respira més bé
L’any 2000 vaig treballar a Pequín uns mesos i des de llavors no hi havia tornat. Han passat vint-i-quatre anys i les diferències entre el Pequín de l’any 2000 i el del 2024 són immenses.
Una de les grans diferències és la millora en la qualitat de l’aire que es respira a la ciutat. Tal com recull l’Agència de les Nacions Unides pel Medi Ambient, UN Environment, durant anys Pequín va tenir la ingrata distinció de ser una de les ciutats amb més pol·lució ambiental del món. Això ha canviat en pocs anys. Concretament, en els darrers 10 anys els nivells de partícules contaminants s’ha reduït a l’entorn el 60% malgrat el fort desenvolupament econòmic, ja que en aquest període el PIB s’ha multiplicat per 10 i el nombre de vehicles per 3. Cap altra ciutat o regió del planeta ha aconseguit tal gesta, i això no ha passat per casualitat. És un assoliment fruit d’una ambiciosa visió política i d’una àmplia sèrie d’actuacions per tal d’aconseguir, en paraules del president xinès Xi Jinping, "impulsar una civilització ecològica".
Una derivada d’aquestes polítiques és l’elevada electrificació de la flota de vehicles que circulen per la ciutat. Una riuada de cotxes i motocicletes elèctriques, que es poden identificar per la seva matrícula verda, i que ja suposen més del 50% de les vendes de vehicles i un 30% del total de vehicles en circulació. Només cal entrar a qualsevol concessionari a Pequín per veure com, a banda de les implicacions en salut pública, la forta aposta per l’electrificació del transport té un impacte gegantí en el posicionament industrial i tecnològic a escala global. És realment sorprenent veure l’ampli ventall de cotxes elèctrics, amb elevades prestacions, autonomia i a uns preus molt competitius.
El sector de l’automoció té una importància singular per a l’economia europea i també per a la catalana, per la seva dimensió i la generació d’ocupació, per ser un puntal del nostre sector exterior i perquè genera al seu voltant un entramat de relacions intra-sectorials com pocs sectors generen. De fet, Catalunya disposa de tots els elements de la cadena de valor de la indústria de l’automoció. És a dir, a Catalunya es pot fabricar un vehicle pràcticament des de zero, ja que les 300 empreses catalanes del sector se situen en tots els punts de la cadena de valor (un turisme es pot desglossar en 12 sistemes i uns 100 subsistemes de components).
Per tot això, hauria de ser una de les màximes prioritats de política econòmica recolzar el sector en la seva transformació cap a la mobilitat elèctrica i desplegar tant les infraestructures necessàries com els incentius per impulsar la demanda d’aquests vehicles. Afortunadament, amb la reindustrialització de l’antiga planta de Nissan, hem estat capaços de preservar i impulsar cap al futur un dels principals actius industrials dels quals disposa Catalunya i fa poques setmanes celebràvem com sortia el primer cotxe produït, de la marca Ebro, d’aquestes històriques instal·lacions.
També fa pocs dies vèiem com la 33a edició de la Marató de 3Cat es dedicava a les malalties respiratòries i posava l’accent en factors ambientals, com la contaminació, que les poden causar. Penso que cal ser ben conscients de com, avui dia ja tenim a l’abast la tecnologia per millorar significativament la qualitat de l’aire de les nostres ciutats, però ens falta encaixar bé totes les peces del trencaclosques. L’any 2023 el 82,4% dels vehicles matriculats a Noruega van ser 100% elèctrics, el 40% a Suècia, 19% a Alemanya, 18% a Portugal o 17% a França. A Catalunya, només un 6%.
No podem permetre’ns situar-nos tan enrere, perquè les implicacions d’això, no només en termes de salut pública i de mitigació del canvi climàtic, sinó també de competitivitat econòmica i industrial, són majúscules.
