Per què dos sexes?
El debat sobre el sexe, el gènere i la sexualitat ha deixat d’estar reduït als àmbits científics, feministes i activistes per entrar fins i tot al Parlament. Tal com l’ARA ens explicava aquesta setmana, el PSC va formular aquesta pregunta adreçada al Govern: “Quina és la base científica de presentar la sexualitat humana dissociant els òrgans sexuals del sexe de les persones?”, que la mesa no va admetre perquè la va trobar transfòbica.
Deixant de banda que la pregunta es referia a un programa d’humor de la televisió catalana, la qual cosa constitueix una excusa ben prima per erigir un debat en polèmica, és bo que aquestes qüestions es parlin al carrer i, per tant, a les institucions polítiques, si pot ser sense instrumentalitzar-les. Pel que fa a la ciència mèdica i al pensament filòsofic, ja fa temps que hi reflexionen. D’entrada, el sexe no es defineix únicament basant-se en els “òrgans sexuals” i factors cromosòmics i hormonals, sinó també per criteris culturals, que són igualment decisius. La cultura occidental pensa i ordena el món de manera binària -per parells constituïts per pols oposats (dos sexes: mascle i femella; dos gèneres: home i dona; dos tipus de sexualitat: heterosexual i homosexual)- però aquest binarisme no respon a un ordre natural de la realitat, ni ha de fer pressuposar que no hi ha cap altre ordre possible, o que els altres que existeixen són erronis.
La mateixa distinció entre sexe i gènere, que el feminisme ha promogut, ha estat molt útil per demostrar que la desigualtat entre homes i dones no obeeix a raons “naturals”, sinó que està basada en pràctiques i discursos que actuen com a normes. Aquesta idea ha calat en la nostra societat actual, però segueix dominant la creença en la interdependència del sexe i el gènere, en què hi ha una continuïtat entre el sexe, que seria purament biològic, i el gènere adquirit culturalment, i que aquests són únicament dos: si una criatura neix nen, es convertirà en un home, i si neix nena, en una dona, parafrasejant la coneguda frase de Simone de Beauvoir.
Aquesta interdependència del sexe i el gènere no problematitza la categoria de sexe, sinó que n’assumeix la naturalitat. Tanmateix, dividir els éssers humans entre mascles i femelles, homes i dones, ja és una elecció cultural, no una evidència natural i incontrovertible. Especialistes com Judith Butler, Ann Fausto Sterling o Thomas Laqueur s’han plantejat, des de la ciència biològica i filosòfica, què és el sexe i quina és la seva història, ja que no sempre ha estat definit de la mateixa manera. Com i quan es va constituir la dualitat dels sexes? Per què només n’hi ha dos? Per què no classifiquem les persones segons uns altres paràmetres que no siguin els “òrgans” sexuals?
La confusió entre sexe i gènere és visible fins i tot en la història d’aquests termes. Un filòsof tan poc sospitós de desconstruccionisme postmodern com José Ortega y Gasset va dir que les etimologies tenen interès perquè permeten entreveure experiències humanes anteriors al nostre temps però que perviuen encara de manera soterrada, com un tros de carn de mamut conservada en el gel siberià que serveix d’aliment a algú, mil·lennis després.
Així, gènere deriva del llatí genus, terme relacionat amb el naixement, la família i la raça, l’origen biològic, doncs (genètica, generació o genealogia en provenen). En canvi, sexe ve de secare, que vol dir tallar, una acció que provoca la divisió en dos, home i dona, de la continuïtat humana. L’accepció de sexe com a òrgan sexual data només de finals del segle XIX, època en la qual també es parla de “tercer sexe” per designar les persones homosexuals.
Si imaginem el gènere com una qüestió d’aspecte exterior i el sexe com una realitat interior que defineix la nostra “identitat sexual”, l’etimologia també ens fa dubtar d’aquesta dicotomia. El terme aparença comparteix origen amb parir ; tal com explica molt bé Fina Birulés, en néixer, “apareixem” en un ordre social i simbòlic que ens ha estat donat: tota criatura es troba immersa en una determinada configuració del món que no depèn d’una determinació natural o biològica ni que ha escollit, però que la constitueix com a subjecte.
Però si el cos i, per tant, el gènere i el sexe poden ser una font d’opressió, també són llocs de resistència i de transformació. El qüestionament de les oposicions que ens semblen naturals no fa que desapareguin les desigualtats, com si fos una vareta màgica, però almenys ens permet identificar-ne les raons i els mecanismes, que és el primer pas per combatre-les. No assumim, doncs, cegament que hi ha dos sexes i dos gèneres o “dos sexes i molts gèneres”; rumiem-hi i debatem-ho.
Marta Segarra és directora de recerca al Centre national de la recherche scientifique.