Per què no vaig acceptar l’aval de la Generalitat?
El psicòleg Florian Kaiser parla del "dir que no com a darrer bastió de la llibertat de decisió". Al Kurier austríac, Guido Tartarotti descriu el fenomen de l’època d’abans dels navegadors en cotxes i mòbils: com més temps fa que es va en la direcció equivocada, menys predisposició es té a girar cua –fins i tot si cada cop hi ha més i més dubtes sobre el camí triat—. El motiu: s’hi ha invertit tant de temps, nervis i combustible, i tot això no es pot pas perdre a la babalà! L’efecte és conegut en psicologia i pel mateix motiu hi ha persones que s’aferren a relacions personals tòxiques i que les fan infelices, miren una pel·lícula dolenta fins al final o segueixen fidels al seu grup de música, fins i tot quan ja fa temps que el cantant ha perdut la veu. El mateix és aplicable als antivacunes: com més proves hi ha que s’equivoquen, més tossuts són. A casa nostra, ben bé podríem parlar dels partidaris de la República d’Ítaca. És més fàcil repartir premis al botifler de l’any que no pas reconèixer que el llarg camí no duu enlloc. A finals del 2017 Laura Fàbregas reflexionava a The Objective sobre "la traïció". "El meu poble té un alcalde de la CUP [...] i la meva pàtria sentimental és Catalunya, [...] però no soc independentista". Des d’altres llocs d’Espanya se’ns pregunta "Per què heu trigat tant de temps a parlar?" Però és que amb les polítiques identitàries i amb el nacionalisme una persona se sent "part d’un col·lectiu, se sent catalana", i aleshores "és molt difícil debatre des dels sentiments; no hi ha un punt de trobada, perquè cadascú té els seus i tots són legítims".
No vaig acollir-me als avals de l’Institut Català de Finances (ICF), posats des de la Generalitat a disposició d’aquells que han hagut de fer front a la declaració provisional del Tribunal de Comptes –en relació al procediment administratiu obert en l’àmbit de l’acció exterior catalana–, per dos motius: en Carles Monguilod, el meu advocat, expressà de bon començament greus dubtes sobre la legalitat de la mesura. "Vaig entendre que podria ser problemàtic, ja que algun partit ha presentat querella i es podria córrer el risc de passar d’una causa civil a una de penal", declarava a la premsa. Podríem parlar fins i tot d’un "ús indegut de fons públics", i això no té res a veure amb cap ideologia política.
Hi havia, també, importants dubtes ètics: aquest estiu es publicaven les últimes dades sobre el risc de pobresa i exclusió social (AROPE en l’acrònim anglès). En un baròmetre que només tenia parcialment en compte els efectes de la pandèmia, un 26,3% de ciutadans es trobaven en situació de risc. La UGT parlà de «dos milions de catalans i catalanes» afectats, amb 426.000 llars que hagueren de «demanar ajuda a familiars, amics o entitats privades o religioses» durant el 2020 per poder arribar a final de mes. L’indicador de risc, el més alt en vuit anys, se situava només una dècima per sota de la mitjana espanyola. Catalunya ja no lidera a Espanya; o com a mínim, s’ha convertit en un indret on floreixen les desigualtats. Al meu entendre, exercir responsabilitats de govern hauria de perseguir la finalitat primordial de millorar la qualitat de vida i el nivell de benestar dels ciutadans, i fer-ho des del control de la despesa i el respecte escrupolós als diners que es gasten, que són de tots i que provenen dels impostos que paguem amb molts d’esforços. En aquest sentit no em semblà ètic que la Generalitat avalés un grup de persones, la majoria de les quals són encara avui alts càrrecs del Govern o viuen de sous o recursos públics –no és el meu cas; ja fa molts anys que vaig tornar a la privada–. Així vaig comentar-ho amb l’Esther Vera i en Josep Cuní a la SER Catalunya, i aquest article és el fruit de la seva amable invitació a explicar-me a l’ARA.
A l’estiu, el Tribunal de Cuentas dictà una ordre d’embargament contra mi. Estic del tot tranquil: mai vaig cometre cap il·legalitat, defensaré la meva innocència fins a l’últim cèntim, i estic segur que tot plegat és un malentès.
Un bon dia, la caixa de solidaritat va posar-se en contacte amb nosaltres. I ho va fer només per dir-nos que no volien ajudar-me, ja que segons el seu criteri no mostro "prou esperit de combat". No calia pas que en Pep Cruanyes es prengués la molèstia. Estic molt orgullós de no tenir esperit de combat; mai vaig anar a cap guerra, mai vaig treballar ni treballaria per buscar l’enfrontament entre catalans, ni tampoc amb la resta d’Espanya. Vivim en un país orgullosament complex, plural i mestís, i aquesta és la realitat que segurament espanta a aquells que es dediquen a fer llistes per separar els bons dels mals catalans. Esfereeix, però, traduir l’afirmació a qualsevol llengua europea i entendre-la en un context de democràcia i estat de dret. És aclaridor veure la cruesa del sectarisme d’una organització que estic content que no volgués ajudar-me.
A Àustria hi havia un partit conservador que volia tornar a liderar un govern, i decidí d’entregar el ceptre del poder a una jove promesa anomenada Sebastian Kurz i el seu equip d’assessors de comunicació. Ningú faria preguntes al pinyol que ho centralitzà tot. A canvi, volien l’èxit de l’operació Ballhausplatz, destinada a pujar i molt les expectatives de vot i així guanyar eleccions. Ara, un presumpte escàndol de corrupció al voltant de la manipulació d’estudis d’opinió i la suposada compra de favors d’alguns mitjans comencen a dibuixar com funcionava el sistema Kurz. A Die Presse el redactor en cap Rainer Nowak –també esmentat als xats de l’enquesta– parla d’ambient de "ressaca", però també del seu "principal retret contra Kurz i la seva etapa al govern: amb una planificació i un mètode cínics, a vegades lúdics, es tracta més i més de com s’aconsegueix i es conserva el poder, i cada vegada menys d’allò que es pot fer o transformar des de l’exercici del poder".
També a Catalunya hi ha la sospita fonamentada que, a l’hora de la veritat, l’independentisme ha triat conservar el poder, i no pas fer acció de govern o transformar el país en benefici de la ciutadania. Més enllà del creixement del risc de pobresa, el postprocés segueix acumulant mèrits com ara més inseguretat als carrers, la davallada històrica en l’ús social del català o el foment de la polarització i l’extremisme en la política, a Catalunya i a tot Espanya. No som traïdors aquells qui gosem insinuar que ja fa temps que caldria girar cua. En aquest moment històric, Ítaca no és viable; ni sabem on és, ni ningú sap pas com, ni té la intenció, d’arribar-hi.