Per què no us hem cregut, polítics?
Els moviments d'una persona diuen molt d'ella mateixa. Allò que li agrada, el que més anhela, el que defuig o l’emociona i, fins i tot, alguns dels anomenats guilty pleasures, allò que a cadascú de nosaltres ens fa vibrar, però que amaguem sota una fina capa de normativitat. La gestualitat de les mans, la posició del tors, de les cames o fins i tot la tensió que dibuixen determinats músculs de la cara són els elements que els analistes de la comunicació no verbal observen amb minuciositat per saber si allò que es diu és tant com alguns volen fer creure. Quins sentiments entrecreuen la veritat i què hi ha darrere d'aquestes paraules? La incoherència entre allò que es verbalitza i allò que mostra el nostre cos pot fer esclatar un discurs que, llegit, seria impecable. I per què?
Societats com l'americana –que en això ens porten anys d’avantatge– entenen que l'anàlisi i l'assessorament no verbal és imprescindible perquè els missatges arribin, de la manera com es conceben, al públic a què es dirigeixen. Barack Obama o Donald Trump, per posar només alguns exemples, han esgotat les seves capacitats no verbals, també radicalment oposades. Han estat perfectes polítics de laboratori i han ajudat, fins i tot, que sociòlegs, antropòlegs i psicòlegs marquessin perfils de persones en funció del seu llenguatge corporal. Altres líders mundials com Volodímir Zelenski han entrat al detall per entrenar el seu llenguatge no verbal, fent que tots veiéssim una clara evolució de l’humorista al polític i al militar. I tot, sense necessitar ni una sola paraula.
Diguem-ho clar: el llenguatge no verbal és un camp d'estudi vastíssim, però també molt inexplorat. Des del naixement fins al nostre últim alè, travessa tota la nostra comunicació, sigui de forma conscient o inconscient. És la paradoxa d'un dels llenguatges més importants, però també més menystinguts. I no només és un mer indicador de mentides. Estudiosos com Paul Ekman han dedicat tota la seva vida a l'estudi d'una petitíssima part d'aquesta anàlisi. I pares i mares de l'antropologia estan convençuts que la comunicació no verbal és el llenguatge que explica les societats. I si no, per què puc entendre (prou bé) els gestos d’un català, espanyol o italià, però tinc problemes per desxifrar els d’un xinès o un afganès? Simplement, seguim patrons diferents.
Què ha passat durant aquestes eleccions? Que Pedro Sánchez estava neguitós ho hem vist en les últimes entrevistes i debats perquè supurava tensió per totes les parts del cos: mans, celles, pòmuls, espatlles… Or pur per als analistes. La corporalitat d’Alberto Núñez Feijóo, per altra banda, ha estat una muntanya russa. Del victoriós debat d’Atresmedia on va mostrar-se relativament relaxat i amb avantatge, fins a l’entrevista a La hora de la 1 amb Silvia Intxaurrondo en què, per si algú no s’hi va fixar, la cama dreta li anava a tota pastilla. Yolanda Díaz no s’ha cansat de pontificar amb el dit amb pinça o amb l’índex alçat, cosa que indica necessitat imperiosa de marcar molt bé les seves idees. I en clau catalana (perquè de Vox no en parlaré) hem observat un Gabriel Rufián que utilitzava més els ulls que la mandíbula, una Míriam Nogueras que, malgrat tenir els ulls ben grossos, feia justament el contrari, i un Albert Botran –per només comentar-ne alguns– que s’expandia més aviat poc i a qui, de tant en tant, se li escapava el somriure a través de la cella esquerra.
Però això són petitíssimes píndoles d’anàlisi: la comunicació no verbal dels candidats va molt més d’enllà d'aquestes pinzellades. Ni la seva gestualitat puntual marca el seu caràcter, ni es pot entendre com un patró.
El que queda clar, i durant aquesta campanya ens ho han tornat a demostrar, és que el llenguatge no verbal encara és un llenguatge de segones. Que la comunicació política no hi para prou atenció. Els protagonistes d’aquestes eleccions no l’han analitzat, no l’han limitat i encara menys l’han entrenat. Per què no us hem cregut, polítics? Perquè dieu una cosa, però a través del cos en mostreu una altra. Sobresurten les vostres pors, les inseguretats i el nerviosisme.
Una última dada: analistes com Flora Davis i Albert Mehrabian afirmen que l’impacte d’un missatge depèn en un 55% del que diu el cos, el 38% és fruit del parallenguatge, i només el 7% neix d’allò que es pronuncia. Lliçons per a properes campanyes.
