Percentatges victimistes

Exigir que el castellà tingui una presència del 25% a les aules i fer-ho des de la convicció que, d’aquesta manera, s’arreglarà una mena de greuge comparatiu amb relació al català reforça la percepció que, alguns dies, valdria més no aixecar-se del llit. Hi ha alguna cosa particularment perversa, en la reivindicació victimista d’un percentatge de matèries en castellà que, a l’hora de la veritat, i per motius ben diversos, és molt superior al 25%. En un moment històric en què les estadístiques demostren que el català s’està perdent com a llengua vehicular entre els infants i els joves i en què la proliferació de tota mena de plataformes i xarxes socials afavoreix el consum de productes d’oci en castellà o en anglès, fonamentalment; en aquest context, doncs, voler fiscalitzar, legislar i regular l’ús, justament, de la llengua forta i dominant és d’un cinisme que fregaria el sarcasme si no fos perquè, al final, res d’això no fa gens de gràcia.

Moltes persones que ara advoquen per instaurar aquest percentatge envers el castellà a l’escola semblen entestades a passar per alt que l’àmbit educatiu ha esdevingut, sobretot per a l’alumnat provinent de famílies castellanoparlants, un dels pocs reductes de cohesió social en català, a banda d’un dels llocs més efectius per aprendre’l, reforçar-lo i compensar la seva minsa presència fora de les aules. Em crida l’atenció el fet que, sense ànim de generalitzar, alguns dels individus que ara amenacen de prendre mesures per garantir aquesta quota siguin els mateixos que després s’adhereixen als discursos contraris a tot sistema que es basi en la discriminació positiva o en els decrets de mínims que busquen revertir un menysteniment sistèmic, històric, que sovint té, precisament, el català com a protagonista. 

En qualsevol cas, si no fos trist seria gairebé graciós i tot, pensar que algú considera que realment cal fer una vigilància atenta a les aules per veure si el castellà és víctima d’una mena de sabotatge lingüístic grupal. Voler invertir energies en la supervisió d’un fet tan constatable com l’ús habitual del castellà molt més enllà de l’assignatura que estrictament es dedica a estudiar-lo –sigui perquè el professor és castellanoparlant o per la tendència a canviar de llengua quan a classe hi ha un parell d’estudiants que manifesten que no l’entenen, el català– adquireix una dosi afegida d’absurd si extrapolem la idea a altres escenaris o situacions. 

En aquest sentit, legislar per garantir que el castellà tingui una presència del 25% a l’escola és tan innecessari com establir quotes que exigeixin que un 15% dels presidents de tot el món siguin homes, o que un 20% dels personatges nazis a les pel·lícules sobre l’Holocaust els interpretin homes blancs i caucàsics, o que almenys el 25% de les comèdies romàntiques comercials girin al voltant d’una parella heterosexual, o que les dones altes, esveltes i precioses tinguin garantit un 10% de presència a les passarel·les de moda, o que el 10% dels guanyadors dels premis Nobel de Literatura siguin homes, o que les persones nascudes en famílies riques puguin representar el 20% de l’alumnat de les universitats privades més cares del món, o que les dones tinguin dret a encarregar-se del gruix important de la cura dels fills i de la casa en un 21% dels casos, o que els infants puguin consumir en castellà un 25% dels dibuixos animats que miren en una setmana, o que els homes que varen fer alguna cosa a la vida puguin donar nom al 17% dels carrers i places d’una ciutat estàndard qualsevol, o que els diaris en castellà representin un 9% dels diaris que es fan a les Illes Balears. 

Reivindicar una fita assolida, protestar per un greuge inexistent o indignar-se anticipadament per una amenaça que no té cap fonament és una manera molt manipuladora de retirar la condició de feble a la llengua que és objectivament fràgil per intentar convertir-la, de retruc, en la llengua que manlleva espai a l’altra, a la sòlida. L’alteració d’aquestes percepcions lingüístiques s’alimenta a cop de demagògies que escalfen els ànims d’un personal que demostra ser particularment susceptible a la visceralitat, més encara en matèria de llengües: al capdavall, fa temps que la llengua ha esdevingut la moneda de canvi preferida per als debats que amaguen altres debats; la més utilitzada, brandada i polititzada des de fa temps per uns i altres. Perquè, al final, els qui encapçalen aquests discursos saben que no es tracta d’apel·lar a la raó, ni tampoc a les dades, sinó al motor més poderós que tenim, sense el qual no existiria Twitter: l’emoció. El més penós de tot plegat és que els infants, precisament, no veuen l’ensenyament del català a l’aula des de cap biaix crispat ni des de cap emotivitat contaminada, però seran ells les víctimes d’un sistema de cohesió lingüística que cada cop es troba amb més pedres per aspirar a cohesionar bé.

Laura Gost és escriptora