Perdó

Una de les conductes més humanes i a la vegada més difícils d’emprendre és la de perdonar. Aquesta acció té aparentment uns efectes similars a l’amnistia o l’indult, conceptes que avui estan en boca de tots, però són ben diferents. Aquests darrers són institucions legals que impliquen la renúncia del poder punitiu de l’Estat a actuar contra una persona o un grup de persones que han comès un delicte, presumptament o amb una sentència ferma. Són actes que tenen també un valor polític explícit a favor de determinades persones, però no tenen una rellevància moral, sinó que es mouen en el pla estrictament legal. El perdó, en canvi, no és un acte jurídic i per això no correspon a l’Estat atorgar-lo, sinó a una persona o un conjunt de persones, i té, per tant, un valor moral. 

Perdonar no és fàcil i, al contrari del que sovint sentim a dir, el perdó implica oblit: perdonar sense oblidar no és perdonar de veres. Això no vol dir provocar-se una amnèsia sobre el que va passar, ni perdre la memòria col·lectiva dels fets que ocasionaren el mal; del que es tracta és d’oblidar i deixar enrere els efectes d’aquell mal: la rancúnia, l’odi, la ràbia o les ganes de veure patir el culpable. És per aquesta raó que perdonar sempre alleugereix en primer lloc el que perdona. 

Aquest alleugeriment fa que el perdó sigui un dret universal. És també un acte voluntari en el qual és la persona ofesa qui decideix quan i com perdonar. L’efecte del perdó és immediat i l’ofensor serà perdonat fins i tot en rebel·lia. Ni aquest ni ningú pot obstaculitzar el dret a perdonar que tots tenim. Per aquesta raó, el reconeixement del mal comès o el penediment no poden ser requisits per ser perdonat. El perdó, per tant, no es pot condicionar ni pretendre un benefici afegit. Dir a algú que se’l perdona amb la finalitat de ser més ben vist de cara als altres o, fins i tot, com a forma de superar el trauma pel mal sofert por ser una acció bona, però no és perdonar. De la mateixa manera que un acord de pau que posa fi a una guerra és un acte extraordinàriament positiu, però no implica perdó ni tanca les ferides provocades. 

El dret a perdonar exigeix, a més, valentia i pot provocar la indignació d’altra gent. L’alleugeriment del que perdona no arriba a les altres víctimes que no volen perdonar, sinó que de vegades n’augmenta la ràbia. En això hipesa molt el sentit retribucionista de la justícia, tan arrelat en l’ànima humana: qui l’ha feta l’ha de pagar, ull per ull. Per això, els que habitualment no perdonen, no ho fan tampoc amb els que sí que volen perdonar. 

És una paradoxa que, tot i formar part del bessó de les religions abrahàmiques, avui el perdó quedi marginat per la imposició d’aquest discurs retribucionista, ben present també en les forces polítiques o els mitjans de comunicació que s’identifiquen amb el catolicisme. És cert que, en aquest cas, parlam d’un catolicisme identitari que té molt de dogmàtic i ben poc de cristià. I és que resistir-se a perdonar també pot ser un acte de covardia, la presència tumultuària de la ràbia continguda en tots aquells que esperen que algun idiota tiri la primera pedra.