Ni perdó ni oblit
Ara que s’acosta Nadal és un bon moment per parlar dels representants de l’Església catòlica. Especialment del papa de Roma, encara que no fa massa festa. El Papa, en un gest excepcional, ha cridat vuitanta bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola per a una reunió al Vaticà. El Vaticà, com tantes altres empreses, no evita desplaçaments ni en plena crisi climàtica. I això que en el seu cas tenen altres maneres de comunicar-se. Com a mínim, la terrenal i la celestial. El Papa revolucionari s’ha excusat dient que es podria haver desplaçat ell però aleshores hauria estat una visita d’estat i la cosa es complicava. Si ets Papa, ets el cap de massa coses, trobo. Els representants de la Conferència Episcopal, una mica menys revolucionaris que el Papa, esperaven que en la reunió es toqués el tema de la pederàstia dins l’Església però en van poder sortir alleujats. Hi havia un tema molt més preocupant: la manca de vocacions. Així doncs, després que el Defensor del Poble elaborés un informe on es parlava de 440.000 víctimes d’abusos per part de l’Església, que les víctimes no se sentissin especialment defensades després de conèixer l’informe, i que el cardenal i president de la Conferència Episcopal, Joan Josep Omella, negués la xifra, el Papa ha deixat passar el tema perquè a l’empresa els costa trobar empleats joves i això és molt més urgent. Amb els anys que porten d’abusos i d’encobriments, entenc que no els ve d’aquí abordar-ho amb rapidesa.
Omella, així que es va conèixer l'informe, a part de negar la xifra de víctimes que aportava el Defensor del Poble, va afegir que persisteix la idea que els capellans, “com que són cèlibes, són propensos a l’abús, quan a nivell social on més casos hi ha és dins de la família i estan casats”. Això em fa pensar que també és justament a les famílies heterosexuals on hi ha més abusos de tot tipus (i és la família que l’Església catòlica defensa aferrissadament) però l’Església insisteix a criminalitzar els homosexuals pel fet de ser-ho, encara que el papa Francesc hagi aclarit que ser homosexual “no és un delicte”. Deu entrar només en la categoria de càstig. Un càstig molt superior al que han rebut tots aquests pederastes a qui els han prescrit els delictes (en aquest cas, ho són) i respecte als quals l’Església catòlica, molt apropiadament, només ha demanat “perdó”, quan ho ha fet. Que els abusos comesos a menors prescriguin és de les coses més bèsties que hem de suportar en aquest món, en què els drets de la infància són menystinguts sistemàticament arreu. Són conegudes les conseqüències que té un abús així de per vida i la dificultat de poder reconèixer-ho i expressar-ho fins i tot molts anys després. Però ni així.
Cal no posar mai cap expectativa positiva en la reacció del poder eclesiàstic davant aquests delictes comesos durant anys i panys. Però sempre és una clatellada veure com actuen, amb quina supèrbia tan impròpia, com els interessa mantenir els seus reialmes en contra de les sagrades escriptures. La impotència creix en veure com una teranyina enorme de complicitat social ha permès aquests abusos, sent-ne còmplices. Però, per si encara ens volem desesperar una mica més, només cal anar a les conclusions del cardenal Omella, que va fer un resum del viatge contaminant al Vaticà amb un “Hem vingut encantats i marxem contents”. És el que mai no podran dir tants nens i nenes que han estat víctimes del poder més devastador de l’Església. Que no hi hagi vocacions, per tant, sembla, en principi, una bona notícia.
