Perdonau que no m’aixequi

“Perdonau que no m’aixequi” és l’epitafi que Groucho Marx va encunyar per a la seva pròpia tomba. Fa uns dies, Felip VI no es va aixecar en la cerimònia de presa de possessió del nou president de Colòmbia, en el moment en què va ser mostrada l’espasa de Simón Bolívar, a diferència dels dignataris que l’envoltaven. Ens han explicat que no ho preveia el protocol: és curiosa, aquesta manca de flexibilitat, quan els hagiògrafs de la monarquia solen destacar el ‘trencament del protocol’ com a tret valuós a favor seu. Després, ens han aclarit que sí que es va aixecar, en ser retirada l’espasa; però com que aquest era el final de l’acte, quedam a l’atzar de possibles interpretacions.

El gest –o no gest– em fa la impressió que ha tingut més ressò a Espanya que no a Iberoamèrica. Em criden l’atenció aquells que ens han recordat que, amb la seva espasa, Bolívar matava espanyols –sí, i els espanyols mataven insurgents, amb les seves. Retre honors a un digne enemic constitueix una tradició secular: el pare de Genguis Khan li posà a aquest el nom de Temujin, que era el d’un adversari que havia derrotat.

Això, suposant que Bolívar sigui l’enemic, cosa dubtosa, i encara menys dos segles després. A Madrid –sí: a Madrid- té una estàtua eqüestre i una placa que recorda que es va casar a la Vila i Cort; a Bilbao, un monument i a Ziortza (Biscaia), un museu al solar dels seus avantpassats. El Llibertador no era cap indígena, sinó un crioll: tan espanyol com els de l’altre costat de l’Atlàntic, segons establí la Constitució de Cadis. N’hi hagué, dels seus, a l’exèrcit fidel a la corona espanyola, com n’hi hagué de colons dels actuals Estats Units que no s’afegiren a la revolta, per molt que el patriotisme cinematogràfic nord-americà pretengui el contrari. I d’espanyols insurgents, com el navarrès Mina el Jove, heroi de la independència mexicana. Fins a un cert punt, la descolonització fou una guerra civil entre espanyols.

De tant en tant, qualcú de l’altra banda de l’oceà demana a l’Espanya oficial que demani perdó pels tres segles de saqueig sistemàtic a què fou sotmesa Amèrica –com han fet, per descomptat, tots els imperis. Tampoc no hauria de ser tan complicat: el papa ho acaba de fer amb els indígenes del Canadà. La manca de reflexos de Felip VI davant l’espasa de Bolívar i, sobretot, els despropòsits dels seus corifeus alimenten l’espectre del ranci colonialisme.

Bolívar mor el 1830, a la casa d’un amic espanyol. Poc abans, escriu: “Qui serveix una revolució llaura en la mar. L’única cosa que es pot fer a Amèrica és emigrar” i pronostica un futur governat per “tiranets” –les successives dictadures patides des de llavors. Certament, no era una germaneta de la Caritat. Com no ho eren els Agermanats, als quals ara retem homenatge, 500 anys després, per la seva revolta contra la injustícia. Bolívar ha estat descaradament manipulat, com tots els homes que es tornen símbols.

Bolívar, ha dit qualcú, “fou pioner en la preocupació per la cultura, l’educació, la moral i el medi ambient” i “va posar els fonaments d’un gran somni, el somni de la unitat iberoamericana (...) M’omple de satisfacció comprovar com som de cada vegada més a prop del missatge integrador d’aquell home”. Són paraules de Felip VI -aleshores príncep-, del 1991.

Foren els espanyols els que mostraren als criolls el camí, en donar suport a la Revolució americana de 1776 -els enemics dels meus enemics, els britànics, són els meus amics, degueren pensar. El buit de poder de la Guerra del Francès els va fer veure que podien governar-se ells mateixos. El 1898, els Estats Units tornaren el favor a Espanya en apoderar-se de les seves darreres colònies. Antoni Maura havia intentat concedir l’autonomia a Cuba i es va trobar amb l’oposició de les Corts, on l’anomenaren “filibuster”, “begut”, “energumen”, “pertorbador” i “boig furiós” -era la mateixa actitud obtusa per la qual el Regne Unit perdria Irlanda. La repressió sistemàtica del general Weyler, un altre mallorquí, a Cuba, tampoc no havia afavorit la causa espanyola.

El Partit Popular ha dit que el rei, en no aixecar-se, ha complert el protocol. Quan José Luis Rodríguez Zapatero no es va aixecar davant la bandera nord-americana, el 2003 –per la guerra de l’Iraq-, li ho varen retreure. Però no era encara president del govern, ni era de visita a un país estranger. L’estadística (German Marshall Fund of the US, Transatlantic Trends, 2005) assenyala que Espanya és el país d’Europa, després de Turquia, on menys agraden els Estats Units. Potser encara ens recordam del 98 (“més es va perdre a Cuba”)? O tal volta que l’administració Eisenhower va salvar el cul a Franco i li va permetre prolongar la seva dictadura 22 anys més?

Francesc M. Rotger és periodista i llicenciat en història