Perdre patrimoni i que no importi

Fa anys, potser una dècada i abans, la notícia que un arxiu com el d’Anglada-Camarasa va sortir de Mallorca per instal·lar-se a Barcelona hauria indignat una part de la societat de l’illa, si més no les persones que s’estimen l’art com a part de la cultura que és. Com informava Clàudia Darder fa uns dies en aquest setmanari, la família del pintor havia guardat el seu arxiu al municipi on va passar bona part de la vida i on va voler morir, el Port de Pollença. I res a dir d’una família que dona el bé que se’ls ha llegat al millor lloc possible. És més, que el cedissin al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) els ha demostrat ben aviat que va ser una bona decisió, perquè ja se n’ha fet investigació i una museografia que acompanya l’exposició Anglada-Camarasa. Arxiu premeditat , la primera que ha fet el MNAC a partir d’un arxiu. L’actualitat, però, ens demostra que aquesta pèrdua d’un patrimoni que era a Mallorca i que hauria d’haver-hi quedat ja no commou ningú. Un temps –deia– el càrrec d’algun conseller o consellera hauria tremolat. També ho haurien fet alguns museus, bé el Museu de Mallorca, Es Baluard o el de Pollença, per no estar preparats per conservar un arxiu així i promoure’n la investigació. I hauria fet, si més no, demanar per què el CaixaFòrum, que té una gran col·lecció de pintures d’Anglada, no ha fet res per no perdre l’arxiu. És greu que se’n vagi de l’illa l’arxiu del pintor que va servir de pol d’atracció cap a Mallorca i d’influència de paisatgistes d’arreu. Més greu és que no tinguem cap museu ni arxiu preparat per aturar-ho. I el pitjor, que el fet no ens faci demanar-nos què ens ha passat, que hem fet museus i arxius i no serveix ni per evitar les pèrdues ni per plorar-les.