Perdre tots els trens (a posta)

Els avenços que s'han produït aquesta setmana amb el català (l'ús al Congrés de Diputats, l'inici de les converses per l'oficialitat a Europa) posen en evidència l'endarreriment que suposa tenir, a les Balears, un govern com el que presideix Marga Prohens, un govern d'una dreta estantissa apuntalada per una extrema dreta venjativa i sempre exaltada. La llengua és un bon exemple: mentre al Congrés dels Diputats i a Brussel·les es fan passes importants en favor de la diversitat lingüística, es dona la paradoxa que aquí, a casa, on és pròpia la llengua catalana, el PP fa passes enrere com els crancs, agafat de la manota de Vox. Aquest tema fa augmentar quasi cada setmana la categoria de consellers que haurien de dimitir (i no ho faran, només perquè ells amb ells es donen la raó): després que Antoni Costa i Manuela García es carregassin el requisit del català a la sanitat, amb l'argument que és “un fre”, ara és un que es diu conseller d'Educació, Antoni Vera, qui afirma que el castellà “també és llengua pròpia de molts ciutadans de les Balears”. La llengua pròpia de les Balears només és una, la llengua catalana. No perquè ho digui cap independentista, sinó perquè així està expressat a l'Estatut d'Autonomia, un text que recomanaríem llegir al conseller Vera i a la resta de membres de l'actual executiu. Després poden pujar un nivell més i cercar bibliografia que expliqui els conceptes de llengua pròpia i llengua oficial, però sense pressa, no fos cosa que s'embullassin encara més.

Dèiem que la qüestió lingüística és un exemple del retrocés que suposa aquesta etapa ultradretana, però n'hi ha més, i ben greus. Tenir governants com el conseller de Medi Ambient del Consell de Mallorca, que nega explícitament el canvi climàtic i que es diverteix cancel·lant activitats sobre aquest temàtica i substituint-les per trobades de caçadors, significa situar-se voluntàriament fora dels debats i les polítiques del món occidental actual. Retre comptes de les  polítiques sobre violència de gènere amb qui nega que aquesta violència existeixi, com li succeeix a Marga Prohens amb Idoia Ribas, és caure per pròpia voluntat dins un descrèdit irrecuperable. Combatre l'emergència habitacional amb mesures de sobreexplotació del territori i del parc habitacional (construcció en altura, divisió de pisos i cases) equival a viatjar dècades enrere en el temps, concretament a l'època del boom de la construcció i del turisme, que ara estan en l'inici (o una mica més endavant que l'inici) del seu declivi. Anunciar amb gran pompa plans d'emergència i decrets sobre sanitat o habitatge, per després evidenciar que no hi ha cap previsió feta sobre les mesures que es pretenen aplicar, insinua que en realitat es fa comptes de governar des del clientelisme de tota la vida de la dretota més rància. Insistir encara en el mantra del turisme com a activitat econòmica principal, quan des de la Comissió Europea s'insisteix en la necessitat de reindustrialitzar i descarbonitzar (les dues coses a la vegada), és anar contra el temps en què es viu.

Aquest que tenim és un Govern, o Governet, que pretén viure de la desinformació que pugui escampar entre la ciutadania i el suport que li donin els quatre espavilats de sempre, decidits a seguir vivint de la sopa dels doblers fàcils que els procura un model econòmic abusiu i decadent. Un Govern, o Governet, que pretén seguir la línia, coneguda des dels governs de Gabriel Cañellas, de parasitar el bé comú en favor d'uns pocs, que no són altres que els de sempre. El problema és que són un anacronisme: arriben fora de temps, a contracorrent del que succeeix i de per on van la història i el món dels nostres dies. Perden tots els trens expressament, perquè són golafres i de mirada curta. Perquè no donen per a més, també. I ens els fan perdre a tots.