Com Alemanya ha perdut el control del virus

Angela Merkel al Bundestag.
12/02/2021
4 min

“Això se’ns ha escapat de les mans”. Aquestes van ser les paraules de la cancellera alemanya, Angela Merkel, quan va examinar la situació del país a finals de gener en una reunió confidencial. Va parlar amb la seva precisió típica. A Alemanya, que dimecres va allargar el seu confinament actual fins al 7 de març com a mínim, les coses van malament: des de l’octubre els casos s’han disparat (tot just comencen a baixar ara) i han mort més de 50.000 persones. Hi predomina un ambient de resignació.

Però ¿Alemanya no va ser un dels líders mundials en el control de la pandèmia durant la primera onada? ¿Oi que els alemanys van tenir un estiu bastant normal, amb anades a la platja i reunions amb amics als beer gardens? ¿Oi que els seus fills van tornar a l’escola, com de costum, a l’agost i al setembre?

Sí, sí i sí. Però quan va arribar la tardor les coses van començar a anar malament. I no ha sigut mala sort. Ha sigut la política.

La primavera passada, quan el virus va arrasar Europa, els responsables polítics alemanys van actuar amb rapidesa i amb una unitat singular. Al març, es van tancar les escoles, les botigues i els restaurants i es van prohibir les reunions de més de dues persones. Al cap d’unes quantes setmanes, els casos van baixar i a l’abril i al maig el país es va començar a reobrir gradualment. Durant l’estiu, hi va haver molt poques restriccions, i molt poc covid-19.

Però quan els casos van començar a augmentar a la tardor, els responsables polítics no van poder repetir la jugada. Durant la primera setmana d’octubre, el nombre de casos era tan elevat com quan es va imposar el primer confinament al març. Però per explicar la situació molts van assenyalar l’augment del nombre de proves i van ignorar la clara tendència ascendent dels casos. No s’hi va posar remei.

Durant les setmanes següents, el virus va aprofitar a fons la complaença d’Alemanya. A finals d’octubre, el nombre de casos diaris s’havia triplicat o més. La resposta va ser tèbia: es van tancar bars i restaurants, però es van deixar obertes les escoles –un “confinament tou” que, durant un temps, va estabilitzar la situació–. No va ser fins just abans de Nadal, moment en què els casos augmentaven dràsticament, que els polítics van activar el fre d’emergència i van tancar el país.

Escoles tancades i classes virtuals a Dortmund.

La decisió va arribar tan tard que, a principis de gener, algunes unitats de cures intensives estaven gairebé desbordades. En certs moments, les morts diàries van quadruplicar les que hi va haver en el punt més alt de la primera onada. En la primera quinzena de gener, el nombre de morts per cada 100.000 habitants va superar temporalment el dels Estats Units. Per a les persones grans va ser devastador: aproximadament el 90% dels que van morir a la segona onada tenien 70 anys o més.

Per a un país que havia estat tan aclamat pel seu èxit en la gestió de la pandèmia, això va suposar un revés impactant. Per què ha passat això?

Ras i curt: per la política. El 2021, Alemanya celebrarà sis eleccions estatals que se sumaran a les eleccions al Parlament del país, al setembre. Si hi ha un moment per assumir riscos polítics (i hi ha poques coses més arriscades que privar els ciutadans cansats de les seves llibertats per obtenir un benefici incert), no és precisament enmig d’un any d’eleccions importants.

La primavera passada, el càlcul electoral es va deixar de banda breument per l’amenaça global del virus. Ja no és així. Tot i que la pandèmia està lluny d’haver-se acabat, ara és moment d’esmolar els perfils polítics individuals en lloc de comprometre’s, d’atendre els interessos especials dels electors locals en lloc de centrar-se en el bé comú del país. 

Tornen les consideracions polítiques. Han tingut protagonisme en els conflictes entre els 16 governadors regionals i també en les tensions entre els governadors i la cancellera. Una de les raons que expliquen la lentitud a l’hora de reintroduir restriccions al país ha sigut que els caps regionals han considerat que la senyora Merkel els collava massa amb l’objectiu de fer una demostració de poder.

El desplegament problemàtic de les vacunes ha afegit llenya al foc. Com a membre de la Unió Europea (que va trigar a pactar un contracte amb els proveïdors i a començar el desplegament), Alemanya ha tingut dificultats per vacunar els seus ciutadans: actualment només el 4% han accedit a una vacuna. I quan AstraZeneca, un dels fabricants, va anunciar al gener que suspendria el subministrament a la UE va esclatar la guerra política.

Els estats, els partits de la coalició de govern i el ministre de Salut s’han acusat frenèticament els uns als altres –o bé han culpat la senyora Merkel i Brussel·les–. Els alemanys s’han trobat en la situació desesperada d’haver de fer mans i mànigues per aconseguir una cita i vacunar els seus familiars d’edat més avançada.

Després dels fracassos dels darrers mesos, a Alemanya li espera una marató. Per acostar-se a la meta, agafa força un nou enfocament: un grup d’experts promouen actualment una estratègia de No Covid, a través de la qual no s’aixecaran les restriccions fins que no hi hagi menys de 10 casos per cada 100.000 habitants a la setmana.

Això requeriria sacrificis, però una estratègia com aquesta podria impedir que el país anés tentinejant d’un confinament a l’altre durant tot aquest any electoral. Tot i així, caldria coratge per allargar les restriccions fins que els casos arribessin a un nivell prou baix. La decisió d’ampliar el confinament indica que potser els polítics alemanys seran capaços d’actuar amb valentia.

Però quan hagi començat la campanya, sabran mantenir el valor?

Anna Sauerbrey és editora d'Opinió de 'Der Tagesspiegel'

Traducció: Marc Rubió Rodon

Copyright The New York Times

stats