Del periodista, polític i escriptor Josep Pous i Pagès (Figueres, 1873 - Barcelona, 1952) a Revista de Catalunya (París, I-1940) arran de la mort de l’economista i també polític i escriptor Pere Coromines (Barcelona, 1870 - Buenos Aires, 1939) avui fa 85 anys. Pous i Pagès era vicepresident del consell de direcció a l’exili de Revista de Catalunya presidit per Pompeu Fabra. Dilluns vinent es clouen a l’Auditori Josep Irla de Girona les “Converses amb la Revista de Catalunya”, programades per la Càtedra Hipòlit Nadal (UdG) en el centenari d’aquesta publicació d’alta cultura.
El dissabte 2 del passat desembre, arribava, breu i dura, de l’altra banda del mar gran, la trista nova: en Pere Coromines havia mort. El radiograma, lacònic, no donava cap detall: la nova del traspàs i prou. Sembla que la mort l’ha sobtat en terres de l'Argentina, a la recerca de lloc on muntar la nova llar transitòria d'exiliat. [...] En Pere Coromines té la seva història, magnificada de llegenda. Era un minyó cor abrandat de les campanyes redemptoristes en els medis obrers, campanyes que havien estat a punt de conduir-lo a finar en els fossars de Montjuïc davant del piquet d'execució; la víctima d’un llòbrec procés, monstruosa barreja de maquinacions policíaques i crueltats torcedores, que havien fet retrogradar la justícia a temps en què era venjança bàrbara i cega; condemnat a una pena capital que solament l'acció decidida, infatigable i temerària d'uns amics abnegats havia pogut salvar d'una sentència tan injusta, la pena de mort fou commutada en un simple desterrament a terres de França i encara aixecat ben tost. Tot això, als ulls de la joventut catalanista liberal d'aquell temps, feia d'en Pere Coromines un heroi i un exemple. [...] Sortíem del teatre plegats i no ens deixàvem fins a la matinada. En l'entretemps, Rambla amunt i Rambla avall, parlàvem una mica de tot, d'art, de política, de literatura. Tota la vida en Coromines ha sentit una irrefrenable inclinació al noctambulisme: tota la vida ha estat un ramblista impenitent. Sortir de casa després de sopar li era una necessitat essencial, com menjar i beure. Anar amunt i avall de la Rambla li servia alhora d'exercici, d'esplai i d'excitant. Les seves meditacions més fecundes, les seves inspiracions més lúcides, han estat segurament fruit i motiu alhora del seu diari ramblejar. [...] En aquell temps en Pere Coromines era cap de la secció d'Hisenda de l'Ajuntament. L'havia portat a ocupar aquest lloc l'entrada dels catalanistes al Municipi, amb els seus afanys de sanejament i renovació, i la fama que ja tenia llavors en Coromines d'economista competent i d'empenta. A la col·laboració d'ell i de l'Ildefons Sunyol fou degut l'establiment de l'anomenat Contracte de tresoreria amb el Banc Hispano-Colonial, contracte que ordenà les finances del Municipi barceloní, extraordinàriament desballestades fins aleshores, i ha servit de base funcional a la seva hisenda, malgrat el seu progressiu acreixement, fins al daltabaix vingut de la guerra. Amador de belles coses, en Coromines introduí a les oficines municipals, tan sòrdides i mal aconduïdes fins aquell punt com totes les oficines públiques espanyoles, el gust per la netedat i el bon agençament. La progressiva reforma de la Casa la Ciutat en sentit ornamental data d'aquells dies i tingué començament en el despatx que en Coromines s'hi feu arreglar sota el guiatge d'en Torres-Garcia, pintor originari d'una república americana, l'Uruguai o el Paraguai, artista d'un tan extremat despullament. [...]