En una facultat de Teologia hi hauria d’haver una càtedra de blasfèmia i el titular, si fos possible, hauria de ser el Dimoni mateix. Ho va escriure Antonio Machado, que també va dir que els únics pobles que no flastomen són els pobles de descreguts. La lectura de ‘Mitologia’, el darrer recull de poemes de Pere Joan Martorell, publicat per Lleonard Muntaner, m’ha recordat aquestes paraules del savi de Sevilla, Soria i Cotllliure. La primera estrofa del primer poema ja parla d’“un voler obscè, profund, d’obrir sepulcres / i profanar carners durant la nit”. Les paraules i expressions del camp semàntic de la profanació i la blasfèmia van reapareixent al llarg de la trentena llarga de poemes, al costat de les lligades a la fosca, la nit, els cossos i el vi. Transitam per una nit “plena de vells licors i danses fosques”. Som a l’univers d’un frenesí que és alhora satànic i dionisíac.
Les paraules de Machado són més que una observació enginyosa: són les d’algú que sospita que el profanador i el místic tenen ànimes bessones. Cadascú a la seva manera, són entusiastes. Potser és per aquí per on hem d’anar a cercar el sentit del títol, que no ens hauria d’enganyar. Als nous poemes de Pere Joan Martorell hi trobam de tant en tant un Neptú o un Apol·lo, però no és un aplec culturalista ni carregat d’escenografia olímpica. L’autor sembla cercar més aviat el bessó mateix del mite, o una manera de veure’l: la llum fosca dels impulsos primers. ‘Mitologia’ recrea històries d’amor i de viatges en què el poeta ha vist refulgir aquesta claror primigènia. Amb el darrer poema, Pere Joan Marorell s’endinsa per un terreny perillós, en aquests temps en què hi ha fiscals que es dediquen a perseguir ofenses als sentiments religiosos: és un cant al vi construït sobre el canemàs que forma el fraseig del parenostre: “Vi nostre que ets com la mel, / sigui veremat el teu fruit; / vingui a nosaltres el teu nèctar...”. Un poema de catedràtic de blasfèmia.