De l’article d’Artur Llorens i Opisso ‘Arturo Llopis’ (Barcelona, 1909-1968) a Destino (7-III-1964) arran de la mort del compositor i director de corals Antoni Pérez Moya (València, 1884-Barcelona, 1964). Traducció pròpia. Diumenge va fer seixanta anys del traspàs d’aquest músic, mític director de l’Orfeó de Sants, i autor de Marinada, Dintre el bosc i A Montserrat, la gran trilogia per a cor i cobla del sardanisme noucentista.
Amb la mort del mestre Antoni Pérez Moya desapareix un il·lustre compositor català, i alhora home solidari i pedagog exemplar. Per impuls espiritual s’apropava a pobres, desvalguts, infeliços, per mitigar amb la música i l’acció didàctica la dissort dels altres. [...] Pérez Moya va fer de la música un mitjà educatiu i alhora de pau i consol. [...] Va arribar ben petit amb els seus pares a Barcelona, on va viure com un dels més fervents amants de la ciutat. Primer va residir al barri del Raval, després al de la Ribera. Va estudiar en un col·legi de religiosos del carrer de la Riereta. El 1895 va entrar a l’escolania de la basílica de la Mercè que en aquell temps dirigia Joaquim Cassadó, pare del violoncel·lista Gaspar Cassadó. Aquell excel·lent magisteri va desvelar en Pérez Moya el gran músic que sempre va ser. Als 17 anys va accedir al càrrec d’organista i temps després al de mestre de capella de la Mercè. L’orgue i el piano li eren familiars a Pérez Moya, com ho fou la composició. No obstant això, va reeixir polsant el gran instrument de la veu humana. Era un admirable director d’orfeons. En va dirigir molts, la majoria fundats per ell. És memorable l’obra que va dur a terme al dirigir durant més de trenta anys l’Orfeó de Sants, coral que va elevar a una gran categoria, arrelant en ella una intensa musicalitat. La tasca de mestre d’orfeons va esdevenir en Pérez Moya un fenomen social remarcable en la cultura popular del nostre país. L’esperit solidari de Pérez Moya –heretat sortosament pel seu fill Antoni Pérez Simó– el va dur a dirigir, en una acció social admirable, el cor d’homes de la Casa de Família de mossèn Josep Pedragosa, l’Orfeó de Cegues de Santa Llúcia, el de l’Escola de Reforma Toribi Duran i el de la Casa Provincial de Caritat. En aquesta línia de compromís coherent amb les seves conviccions va dirigir l’Orfeó Santa Cecília, de la Delegació Nacional de Cecs, i el cor de la Presó Cel·lular de Barcelona, formació de la qual va ser director de 1915 a 1925. En el vessant de compositor, Pérez Moya també va reeixir com a autor de més de mil obres, xifra exorbitant en un home lliurat del tot a una tasca pedagògica absorbent. Va excel·lir en l’harmonització d’obres mestres del cançoner català i en la composició de peces a l’abast de tota mena d’oients, d’inspirada espontaneïtat, evocadores de l’univers de la sensibilitat catalana. Figuren en el repertori dels nostres orfeons. Malgrat el caràcter popular de les seves composicions, d’escriptura agradable i apassionadament senzilla, el mestre estimava entranyablement la gran polifonia clàssica. Li eren familiars autors com Bach, Victoria, Morales o Palestrina. El seu profund coneixement d’obres mestres del repertori coral culte el portaren a fundar la Schola Cantorum Universitària de Barcelona. [...] La persona que va empènyer Pérez Moya cap al moviment orfeònic com a eina de participació social activa en l’experiència musical va ser el mestre Lluís Millet, fundador de l’Orfeó Català. [...]
