Perfil de Maria Àngels Anglada (1999)
Peces històriques
![Maria Àngels Anglada. La sensibilitat mediterrània](https://static1.ara.cat/clip/e3a39afe-4c22-4640-9af2-50ae0781f425_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg)
De l’article d’Isidor Cònsul i Giribert (Bellpuig, 1948-Badalona, 2009) publicat a Serra d’Or (VII-VIII, 1999) arran de la mort de Maria dels Àngels Anglada i d’Abadal (Vic, 1930-Figueres, 1999). Les diverses facetes d’aquesta poeta, novel·lista, crítica i assagista van ser glosades en un acte de la Càtedra Maria Àngels Anglada-Carles Fages de Climent (UdG) celebrat a l’IEC en commemoració del 25è aniversari del traspàs d’aquesta escriptora.
Se n’ha anat amb la mateixa discreció, la mateixa dignitat i la mateixa elegància amb què va saber viure, de puntetes, de l’Empordà estant, amb el cor badat als blaus de la Mediterrània i l’ànima repartida entre dues planes, la de Vic i l’Empordà: «la plana adusta en els seus llargs hiverns, / els vels espessos d’imprecisa boira», i la plana de l’amor, «camí dels vents», amb vols de gavines als sembrats i «les aigües, com nosaltres, indecises». [...] La passió de Maria Àngels Anglada pel gruix cultural, antic i modern, que té com a bressol els espais grec i italià es mostra als llibres on barrejava la perspectiva del viatge i l’assaig literari: Paisatge amb poetes (1988) i Paradís amb poetes (1993). El primer evoca contrades italianes amb la veu i la lectura dels seus poetes (la Florència de Cario Bettocchi, la Sicília de Quasimodo, la Roma d’Ungaretti i de Passolini o el Milà d’Eugenio Montale, per posar uns exemples); l’altre, Paradís amb poetes, assaja una operació similar per la pell del paisatge grec i servint-se de poetes que li són propers, i fins familiars: del vell Homer a Kavafis, d’Odisseas Elitis a Pandelís Prevelakis i de la mítica Safo fins a Iorgos Seferis i Iannis Ritsos. [...] A banda les generoses mostres que ofereixen aquests dos llibres, pel que fa a la feina d’Anglada com a torsimany i traductora, cal recordar l’estudi i la divulgació de l’antologia de poetesses hel·lenístiques, Les germanes de Safo, i la traducció i edició dels Epigrames de Melèagre, poeta hel·lenístic del segle I, d’obra acolorida, alegre, sensual i directa. Totes dues obres ens menen per la singularitat de la vida amorosa a l’antiga Grècia, que simultaniejava sense conflictes les relacions homosexuals i les heterosexuals. La insistència divulgadora de la vida quotidiana de l’antiguitat grecollatina ha donat un darrer volum de tenacitat didàctica en l’antologia Retalls de la vida a Grècia i a Roma, tria de fons de la pròpia experiència lectora i selecció dels textos més adients des d’una perspectiva pedagògica: Pal·ladi, Plini el Jove, Ovidi, Horaci i Plaute formen el quintet dels autors llatins, mentre que alguns epigramistes de «L’Antologia Palatina», Herodes, Xenofont, Lísias i Homer s’afileren en l’equip dels grecs. […] Com a poeta, Anglada és autora de Díptic (1972) i de Kyparíssia (1980), que, amb Carmina cumfragmentis, conformen un conjunt poètic aplegat en el volum Columnes d’hores (1965-1990). Una poesia que no s’allunya gens de les coordenades que s’han assenyalat com a característiques de la seva literatura: l’essencialitat musical, el diàleg entre les arts i el cor obert a la profunditat clàssica. La cinquantena escassa dels seus poemes són una síntesi dels interessos ètics i estètics de l’autora: algunes peces reivindicatives, evocacions del món clàssic, poemes de contingut crític, homenatges a escriptors, variacions sobre temes grecs i poemes escrits a la manera dels apòcrifs. I, sobretot, una actitud ètica i de compromís. […]