El perill de deixar llibres

BarcelonaDijous passat vaig tenir un moment de pànic. Una antiga companya de classe d’italià em saludava per WhatsApp amb molt d’afecte i em recordava, amb molta delicadesa, que m’havia deixat un llibre que no li havia tornat i que volia recuperar-lo. Suor freda, no me’n recordava. Em deia que era de l’Alda Merini. Li vaig preguntar si me’n podia dir el títol, amb l’esperança, ho confesso, que si no el trobava el compraria. Oh, desgràcia! Amb la informació del títol en va arribar una altra d’important: segur que el reconeixeria perquè hi tenia anotacions. Ah! I l'hi havia regalat una persona estimada. O sigui, que era un llibre clarament insubstituïble. A més de posar-me a buscar-lo com una desesperada, vaig pensar que havia estat molt generosa deixant-me un llibre tan especial. 

A mi m’agrada deixar llibres, però he de reconèixer que a vegades ho faig amb una certa recança. Abans no em passava, però vaig viure un parell de situacions surrealistes i m’he tornat més “rància”. Primer va ser per Historia de la fealdad, d’Umberto Eco, que es va endur un amic. El llibre no tornava, i un cop que vaig anar a casa seva, l'hi vaig demanar. Resulta que s’havien tret coses de sobre per falta d’espai i l’havia regalat. Encara recordo el seu: “Ah, era teu?" Suposo que ell encara té gravada la meva cara. La segona vegada va ser encara millor. Aquest cop, el protagonista era un llibre de Schiele que em vaig comprar quan era jove i que em va costar el que llavors era una petita fortuna per a mi. El vaig deixar a una amiga, que tampoc me’l tornava. Com que ens anàvem veient, no em preocupava. Anys més tard em va convidar a sopar. Tenia el llibre a la vista. Vaig dir “Ah, el llibre de Schiele”, pensant que me’l donaria immediatament. Doncs no. Resposta: “Sí, m’agrada molt”. Jo: “A mi també. De fet, vols dir que no te’l vaig deixar jo”? “No, és meu”. “Segur?” “Seguríssim”. I vam continuar sopant. Quan va anar al lavabo, el vaig obrir furtivament. Efectivament, era el meu: tenia estampat el meu exlibris! Què vaig fer? Res. Em va semblar tan violent, que vaig callar. Me’l vaig tornar a comprar fa poc, el mateix. 

Tinc un amic de Saragossa que sempre em diu: “Compartir es vivir”. Mira, sí... però no. PS: Núria, tinc la Merini!