El perill dels límits mal enfocats

Aquests dies ha estat notícia la voluntat de Venècia de fer pagar als visitants que van de visita a la ciutat. Totes les polèmiques, opinions, comparacions i altres plantejaments que pugui suscitar la mesura són necessaris per incitar al debat d'una qüestió que és ja essencial, a Venècia i arreu: la necessitat de posar límits al turisme i els seus excessos.

Òbviament, posar 'preu' i mercantilitzar així una ciutat sencera, els habitants habituals de la qual ja han estat prèviament expulsats pel turisme, pot tenir un punt fins i tot pervers. Posar preu és sempre una mesura polèmica i ha estat ja motiu de controvèrsies quan s'ha plantejat aquesta mesura en relació amb la visita a espais naturals protegits davants els fenòmens de saturació de visitants que pateixen i que s'han incrementat els darrers anys arreu. Podríem discutir i molt, sobre si és una mesura encertada des del punt de vista d'un plantejament ecosocial i ja podeu intuir que la resposta és més aviat que no. Perquè el turisme cada vegada s'està elitizant més. Viatja no tothom, no. Viatja qui pot. I encara que sigui un turisme de proximitat, fer pagar per la visita als espais públics –siguin ciutats o espais naturals– sempre és delicat. I sembla que aquesta és cada vegada més la tendència. Alhora que cada vegada hi ha més gent que no pot plantejar-se unes vacances fora de casa. Molt per parlar i debatre quan les solucions passen per la monetarització i la mercantilització d'allò públic com a efecte dissuasiu.

Però la qüestió en la qual ara vull centrar-me és el problema que comporta l'excés de turisme. És un tema més que parlat al nostre territori. Una economia basada en un monocultiu –el turístic– implica una economia vulnerable i, per tant, una societat alhora vulnerable i dependent. L'especialització turística mata la diversificació i les oportunitats i, quan creix en excés en nombre de turistes per habitant i capacitat d'allotjament (overtourism) genera greus desequilbris a tots els àmbits: saturació d'infraestructures, degradació permanent de recursos sense marge per a la regeneració, competència amb el dret a l'habitatge i a la ciutat, mercantilització d'espais per a la vida qüotidiana, desplaçament –gentrificació, expulsió, precarització, etc. Tot més que conegut. 

Per tant, cal parlar de límits i no de límits per 'redistribuir' –ja sigui espaialment o temporalment–, sinó límits per decréixer en nombre i capacitat. El cas de Venècia és ciutat-illa. Plantegen posar torns a l'entrada –com si es tractàs d'un parc temàtic i mostra de l'absurd al qual el turisme condueix les ciutats. També es posaren límits de cotxes a Formentera, més fàcil perquè tots entren via port. Però no es paga per  fer un dia a l'illa. Es paga el corresponent impost per pernocta –i sí, em referesc a l'ITS confiscat per part del Govern i que haurem d'abordar en una propera columna d'opinió. S'han posat límits a l'accés en cotxe a determinats indrets saturats, com és el cas de Formentor i com requereixen molts municipis de la Serra, que, a posta de sòl, es veuen totalment desbordats de cotxes i beautiful sunset selfies. S'ha parlat d'una limitació (falsa) de creuers al port de Palma. Un suposat acord entre el Govern i les navilieres establia que al port de Palma no hi hauria més de tres vaixells de creuers al dia (un megacreuer i dos creuers). No hem vist l'acord, i veim també que hi ha un 'incompliment' flagrant i reiterat sense que ningú surti a donar explicacions. La modificació de la Llei del turisme parla de congelació de places turístiques fins a analitzar la capacitat de càrrega turística (que no defineix). La capacitat de càrrega a analitzar hauria de ser l'ecològica i la social i amb això arribaríem ja de cop a la conclusió que la congelació de noves places turístiques ha de ser ja definitiva. És més, hauria de decréixer el nombre de places i la capacitat d'allotjament turístic per abaixar la intensitat turística alhora que s'impulsen altres sectors per alimentar una diversificació que tendeixi cap a la relocalització, l'arrelament al territori i el decreixement en consum de materials i energia. L'única aproximació possible de l'activitat turística a la sostenibilitat és per via del decreixement. No s'hi val consolidar capacitat existent i revaloritzar actius i negoci per via d'augments de categories vinculats a mesures ambientals ni pintant de verd els hotels amb plans de circularitat. 

És més o menys com pintar de verd els turistes que arriben en excés. Respecte d'això, els límits a una illa, com és el nostre cas, són clars. Tenim dues portes d'entrada: ports i aeroport. I de cap de les dues en tenim les claus. Aena semiprivatitzat, planifica ampliacions d'operació i grans inversions per 'optimitzar' rendiments. I el ports, abans estratègics per a mercaderies, ara inverteixen doblers públics a adaptar i fer créixer infraesctructures per poder rebre més creuers i més grans, tot i la suposada 'limitació', que, a més, només afecta Palma. 

En el capítol de presentació del llibre #TourismPostCOVID19 Turistificación confinada de la col·leció Turismos editat per Albasud i coordinat per Ernest Cañada i Ivan Murray hi podem llegir: "Estam a les portes de la desestructuració d'un ordre social en l'àmbit turístic que provocarà un desastre social majúscul i que ja estan pagant les classes més desafavorides. La transformació del turisme no és producte d'una suposada oportunitat que arribaria per art de màgia, implica organització, voluntat política per anar en una determinada direcció i assumir el conflicte social que suposa intentar posar límits a les ànsies de reproducció del capital". És per tant aquí on cal enfocar els límits, a les ànsies de la reproducció del capital turístic a costa de territori i de societats cada vegada més vulnerabilitzades. Qualsevol política que plantegi límits i contenció –i cal, i és evident ja–  ha de tenir aquest límit com a focus, el límit de la reproducció del capital turístic. Si no, posarem pegats, incrementarem desigualtats i injustícies, pintarem de verd les velles solucions i en vendrem de noves però falses. Tot això tindrà greus conseqüències socials i pressumiblement ecològiques, i no estarem abordant la imprescindible transformació per transitar cap a horitzons assumibles des de la perspectiva ecosocial. 

Margalida Ramis és activista ecologista i portaveu del GOB