El perill de no somiar
En l'actualitat, quan qualifiquem una persona o un projecte com a utòpics, no estem llançant precisament una floreta. Criminalitzar la utopia té el seu sentit. no ens enganem. La utopia és nedar contra corrent, denunciar el poder establert i construir un nou sentit comú. És, doncs, perillosa per als que comanden.
Ara bé, com diu Martin A Costa, els somnis de progrés i justícia social s'han topat des de fa dues centúries amb el lliure mercat. Dins de les ments de tots nosaltres ja no creix la possibilitat d'un món millor, sinó que tothom albira un futur negre i distòpic similar al de Mad Max'o The Walking Dead. Ho hem vist, sentit o llegit innumerables vegades al llarg d'aquests anys.
No és que no hi hagi mobilitzacions i lluites socials. Basta mirar el moviment feminista o pels drets LGTBIQ+ per adonar-se que hi ha un munt de gent que no es ressigna a acceptar el rol que els tenen assignats des del poder. Però les lluites dels moviments socials del segle XXI massa sovint es divideixen en multitud de petites reivindicacions que preses una a una no adquireixen força significativa ni profunditat. A Espanya les limitacions d’aquests somnis estan ben delimitades per la Cultura de la Transició. Aquest terme no es refereix només a l'àmbit cultural en el sentit convencional (cinema, música, art, llibres), sinó a tota una organització d'allò visible, del que es pot dir i pensar sense quedar com un freak dins l’Espanya del Règim del 78.
És interessant veure com el PSOE ha optat per atiar la por a somiar i, en canvi, prefereix fer una crida al vot útil contra Vox. A l’extrem esquerre, Yolanda Díaz, líder suprema de Sumar, impulsa una unitat de les forces progressistes en què la seva gestió és el límit de la transformació possible: o nosaltres o el caos! Davant aquest escenari molts ens demanem: és possible la utopia?
Erica Chenoweth, professora de Ciències Polítiques a la Universitat de Harvard, ens diu que sí. I no només que és possible, sinó també realitzable. Ella ha analitzat centenars de campanyes, lluites i moviments socials durant l'últim segle. Així, al seu llibre Rethinking Violence: States and Non-State Actors in Conflict (2010) va descobrir que només cal que el 3,5% de la població participi activament en una protesta per assegurar un canvi profund. Un cop assolit aquest nombre, l’èxit pareix inevitable. "Els números realment importen per augmentar el poder en formes que poden plantejar un desafiament o amenaça seriosa a autoritats o ocupacions arrelades. (...) No hi ha hagut cap campanya que hagi fracassat després d'haver assolit el 3,5% de participació durant un esdeveniment clau", diu Chenoweth en una entrevista a la BBC.
L’autora, a més, argumenta que les campanyes no violentes tenen més probabilitats d'èxit que les accions armades perquè poden reclutar més participants: joves, gent gran, pares amb fills… ampliant la base, la qual cosa pot provocar una alteració que paralitza la vida urbana i el funcionament de la societat. A més, aquest tipus d’accions generen certes simpaties entre els poders de l’estat. Amb altres paraules: un policia no té cap problema a perseguir un terrorista, però potser sí que li sorgeixen objeccions si l’acció consisteix a estovar a pals uns padrins que demanen unes pensions dignes. De fet, de les 25 campanyes més grans que Chenoweth va estudiar, 20 van ser no violentes i 14 van ser un èxit rotund. La desobediència civil no només és l'alternativa moral, sinó que també és, de lluny, la manera més poderosa de donar forma a la política mundial.
Per tant, el canvi es possible, només cal organitzar-se. Hem de ser el 3,5%. A Mallorca, 35.000 persones. Si ho pensam bé, a les Illes Balears sabem que la mobilizació social transforma. O no us recordau de Bauzá i el seu Tractament Integral de Llengües? El setembre del 2013 un de cada deu illencs sortí al carrer contra el govern del PP i la seva política lingüística. Avui el TIL és a la papera de la història. Potser na Prohens i els seus socis n'haurien de prendre nota.
Sigui com sigui, no hem de ser il·lusos, no són temps propicis per a la utopia, però… ho han estat mai? Com he dit, la utopia té a veure amb la capacitat humana d'imaginar. Hem de sortir d’aquest realisme gris i capitalista i tornar a pensar que un altre món és possible i necessari. Per això, és fonamental reflexionar sobre quin model de societat volem construir i quines són les polítiques que considerem més adequades per aconseguir-ho. Tinguem-ho en compte a l’hora de votar el proper dia 23, perquè és una responsabilitat cívica introduir la utopia dins l’urna. Que entri en la imaginació humana, que torni al cervell dels joves. Perquè, com diu Juan José Tamayo: "En temps de crisi, les utopies són més necessàries que mai, perquè ens retornen l'esperança i ens permeten somiar".