Les periodistes que van fer el periodisme
Les redaccions dels anys setanta eren soroll mecànic de màquines d’escriure, fum de tabac de tots els colors i homes en un món mascle que es mirava des de mirades masculines, quan no masclistes. Amb territoris informatius encara més privatius dels homes com els esports, amb una jove Isabel Bosch desafiant l’homologació dels cromosomes imparells al Diari de Barcelona, o les corresponsalies internacionals, amb una jove Núria Ribó a Nova York i Londres.
Hi ha moltes possibles recerques de les pioneres, i treballs excel·lents que parteixen d’Irene Polo i María Luz Morales i arriben a Montserrat Roig, Margarita Rivière, Montserrat Minobis, Isabel-Clara Simó... Jo he partit de cent col·legiats, nascuts entre 1920 i 1940, perquè són una mostra fiable, i representen el periodisme que va desafiar estereotips de gènere. Quinze dones sobre vuitanta-cinc homes: Sara Masó, Marina Bru, Manuela Sánchez, Maria Assumpció Batlle, Maria Casanovas, Carme Canadell, Teresa Rubio, Isabel Álvarez, Rosa Díaz, María Dolores Masana, Carmen Alcalde, Montserrat Campañà, Cèlia Ribera, Elisenda Nadal, Olga Spiegel.
La col·legiada de més edat va ser Sara Masó. Una periodista inquieta que, després d’anys d’ofici, es va llicenciar a la primera promoció de la Universitat Autònoma de Barcelona, el 1976, quan tenia cinquanta anys. Marina Bru va excel·lir en el periodisme institucional, que pràcticament debutava amb ella, i ha estat defensora de la llibertat de premsa en organismes diversos, per la qual cosa va ser distingida amb la Creu de Sant Jordi. Teresa Rubio va passar pel Diario Femenino, que en el seu temps va obrir les portes de l’ofici a moltes dones que tenien dificultats per entrar a les redaccions si no era de recepcionistes o a la centraleta. Va ser redactora del Tele/Exprés, Diari de Barcelona, Mundo Diario, i va formar part de l’equip fundador d’El Periódico. Va fer informació municipal i dels moviments veïnals i de barris quan eren un dels ariets socials de la lluita contra la dictadura. María Dolores Masana va ser cap d’Internacional de La Vanguardia prop de vint anys. Sap tantes coses del conflicte palestino-israelià que pot lluir haver estat a casa de Iàsser Arafat. És presidenta d’honor de Reporters sense Fronteres, després d’haver-ne estat presidenta executiva durant vuit anys i, des d’aquesta plataforma de prestigi internacional, defensa els drets dels periodistes que aquests dies de guerra tornem a veure amb casc i armilla antibales.
Carmen Alcalde escrivia a capçaleres molt perseguides per la censura, Destino, Triunfo, Cuadernos para el Diálogo i Presència, que va contribuir a fundar. També va estar al DF com a cap de secció i acumulava expedients sancionadors fins a convertir-se en una de les periodistes més maleïdes pel franquisme. La seva dedicació a l’incipient moviment feminista és important, i va col·laborar en l’organització de les Jornades Catalanes de la Dona del 1976 al costat, entre d’altres, d’una altra periodista de primera línia, Anna Balletbó, després diputada durant vint anys, presidenta de la Fundació Olof Palme i també Creu de Sant Jordi. Olga Spiegel va donar forma al periodisme sobre les belles arts i Elisenda Nadal va posar el bon cinema a l’abast quan es va fer càrrec del Fotogramas que havien creat els seus pares.
El combat contra la dictadura, en la doble condició de reivindicar drets civils i drets de gènere, també va tenir protagonismes femenins en un context que no per ser majoritàriament d’esquerres deixava de ser majoritàriament masculí. A l’Agència Popular Informativa (API), servei de contrainformació plural, hi col·laborava Amparo Tuñón, que signava legalment cròniques polítiques a la revista –òbviament progre— Mundo, i després va tenir una important trajectòria acadèmica com a catedràtica de la UAB. Pilar Aymerich, una de les fotoperiodistes de referència, igualment distingida amb la Creu de Sant Jordi, passava fotos massa bones –l’art en la informació!– per a les limitacions del ciclostil però molt aptes per enviar a les agències i capçaleres internacionals que es feien ressò de la lluita per les llibertats democràtiques i nacionals.
A l’altre costat de la il·legalitat, allà on la premsa legal feia forats per reflectir la lluita antifranquista, la mateixa Aymerich a Cambio-16 i altres revistes compromeses, i periodistes valentes que anaven a rodes de premsa prohibides, amb cites de seguretat seguint contactes que identificaven per una contrasenya, i a manifestacions que inexorablement acabaven amb la càrrega del Setè de Michigan vestit de gris. Soledat Balaguer –recent Premi de Comunicació No Sexista per la seva trajectòria–, que obria les caixes inexpugnables de La Vanguardia. Maria Eugènia Ibáñez i les seves inicials MEI, al DF i Mundo Diario, després a El Periódico i a la fundació de l’Associació de Dones Periodistes. Cobrint la punta de llança de la lluita als barris i de denúncia d’inclemències municipals, la incombustible i precisa Maria Favà.
Hi havia tres periodistes amb molts antecedents policials: Montserrat Roig, Àngela Vinent, detinguda a la caiguda dels 67 de l’Assemblea de Catalunya, i Amparo Moreno Sardà, l’única fitxa femenina que vaig trobar als arxius de la Brigada Social en l’apartat de periodistes perillosos: tretze homes i ella, acomiada d’El Correo Catalán el 1973, quan estava embarassada.
Vull acabar amb el meu petit homenatge a Amparo Moreno. La seva contribució com a activista i acadèmica del feminisme és enorme: la seva tesi doctoral sobre la crítica de l’androcentrisme va ser la primera premiada amb el Clara Campoamor de l’Institut Català de la Dona, és historiadora del moviment feminista, autora d’una referència inexcusable, Arquetipo viril protagonista de la historia. Ejercicio de lectura no androcéntrica (La Sal, 1987), impulsora del Feminari Dones i Cultura de masses. El meu vessant acadèmic li deu molt des que em va dirigir la tesi. Va acreditar científicament que el periodisme no seria “el” sense “les” periodistes, les que s’esmenten aquí i moltes més que no hi surten, però que tanmateix hi eren. A 8 de març de 2022.