La perla definitiva: no hi ha parlants de català

BarcelonaEscriu el lexicògraf Rafael del Moral l’article “llengua impròpia” a Voxpópuli, que nodreix la llarga bibliografia fonamentada en la idea que parlem català per tocar els nassos. Algunes perles: “Si em parlen en una llengua que no entenc quan poden fer-ho en una altra que tots dos coneixem [...] es tracta d’un estúpid cregut maleducat”. Demagògia pura, perquè el docte autor sap que els catalanoparlants, malgrat la seva tara inherent, demanen on és el lavabo del bar en perfecte castellà si són a Valladolid: el que hi ha en joc és quina llengua s’usa quan tots dos entenen el català, però només un el parla. Una altra: “S’equivoquen els qui diuen que el català és la seva llengua. És impossible. No hi ha parlants de català, sinó de castellà-català o català-castellà”. Un dia anem a la deep Osona i m’ho explica. I la millor: “Les llengües no s’aprenen a la força, sinó quan els parlants s’hi acosten lliurement perquè el seu ús resulta eficaç”. Pura doctrina liberal de qui ostenta una llengua dominant –i, per tant, ja li va bé– barrejada amb un bon raig de "nunca fue el castellano lengua de imposición". Si l’anglès amenacés l’espanyol, els peus els tocarien el cul, intentant protegir-lo.

Quan treballava a Vic els anys 90, un company –pioner de la música rock en català per a més pistes– explicava una anècdota il·lustrativa: parlava amb una discogràfica de Madrid i com que no feia servir el castellà gairebé mai, la conversa s’encallava a batzegades. “¡Habla catalán que te entendemos mejor!”, li van dir, de bon grat. Del Moral parla del català com si fos un ens obscur, ple de flexions esotèriques, i no com una llengua germana del castellà en tant que romànica. El catalanoparlant que manté la llengua és una criatura hostil, però no veu problema amb qui –vivint a Catalunya– refusa entendre el català: d’acord, vale, okey.