Perquè no vull ensopegar amb el teu silenci
Passat el festival de Sant Jordi, tant si he gastat en novetats literàries com si he aprofitat per baratar un clàssic imprescindible o invertit el meu 10% de drets d’autora a menjar i abeurar-me enmig de la violència de preus del centre de ciutat, encara tinc una altra feina —endemés de superar la ressaca: encabir les adquisicions a la llibreria privada.
D’entrada, cal tenir en compte les limitacions espacials: en aquest ultracapitalisme voraginós que ens anima a posseir a títol particular totes les obres que ens interessen o ens sembla que ens fan interessants, prou que hi hem entrat de ple!. Després, si som dels que estem convençuts que netejar la pròpia brutícia és un gest important en la lluita de classes, fa falta temps per a treure la pols a la llibreria (tant de bo que hi pogués convidar la mare d’Antònia Vicens, que “religiosament es cuidava que la pols / no es fiqués per les escletxes i envaís el paper. / Que els polls dels llibres / no espipellessin les lletres”). I, havent considerat els dos aspectes anteriors, se’ns torna imprescindible inventariar la col·lecció particular escrupolosament i assegurar-nos que no esdevé ni un simple rebost literari ni un aparador, sinó que encara és aquella porta màgica a una altra dimensió de la pròpia ànima –una porta a la persona que volem ser i al món que voldríem per viure amb la resta de persones i éssers.
Això no és tot. Quan la propietària de la llibreria en qüestió també publica, es donen fenòmens estranyíssims, com és ara l’acumulació de volums dedicats a un tema petit i concret, o el col·leccionisme d’edicions ben diverses del mateix títol. I passa, també, que les dèries s’exposen com si els prestatges anessin en pilotes, i que les fílies, les fòbies i les mancances ens exploten a la cara. Per exemple, l’any passat, tot fent la llista d’abans de submergir-me als pantans de Sant Jordi, vaig fer recerca de literatura d’autores afrodescendents en català. Havia d’envestir una traducció i volia firar-me amb això al cap. Després d’haver inspeccionat a fons la meva llibreria, em vaig quedar ben parada que no hi havia deixat entrar més de quatre autores afroamericanes (i que, excepte Toni Morrison, totes hi eren només en l’anglès original): Angela Davis, Maya Angelou i Billie Holliday. Vermella com una tomaca, em vaig capbussar a la xarxa per a entendre si el prejudici era solament meu o si podria consolar-me’n (un instant!) la constatació que la literatura catalana en general havia ignorat o menystingut aquestes autores.
Sabia que Amsterdam / Ara Llibres feia gairebé quinze anys que publicaven ficció i no ficció de la premi Nobel Toni Morrison (amb traduccions de Dolors Udina, Ferran Ràfols, Maria Rosich). Que, el 2022, la Josefina Caball havia publicat El color porpra, d’Alice Walker, amb Edicions 62. La novel·la, que relata un drama masclista i racista a través d’unes cartes adreçades a Déu, és un clàssic de les lletres americanes, fins al punt que el director Steven Spielberg ja l’havia reinterpretat en clau cinematogràfica l’any 1985. Vaig trobar alguns assajos importants traduïts en una col·lecció que edita l’Institut Català Internacional per la Pau i que ha anat nodrint la llibreria privada d’unes referències que, senzillament plantejant-nos la influència que la cultura nord-americana exerceix sobre la nostra, hauríem d’entendre com a essencials; però la sensació va ser que just s’encetava allò que, de ben segur, requerirà una lleixa pròpia per a fer-se veure. El novembre de 2023, la Blanca Busquets havia publicat Jo sé per què canta l’ocell engabiat, de la poeta Maya Angelou. I, aquest Sant Jordi, Lleonard Muntaner Editor ha afegit els enigmàtics versos de 'L’unicorn negre' d’Audre Lorde (que encapçalen aquest article, en traducció de Maruxa Relaño i Caterina Riba) als assajos i discursos aplegats a Germana al marge (Manifest Llibres, en traducció de Denise Duncan), a més de la història de tendresa de La Maud Martha, de Gwendolyn Brooks –una altra guanyadora del premi Pulitzer.
Per a no allunyar-me d’Antònia Vicens, acabaré dient que (com ella) em sembla un error atorgar sexe, classe o raça –i qualsevol altra etiqueta– a la ploma; tanmateix, va bé d’anar repassant les nostres tries, per a poder rectificar si notem que s’han deixat endur per les que els sistemes de poder ens imposen (dissimulant o sense). Revisar la nostra llibreria perquè sigui pròpia i ampla alhora. Que, si ens volem passejar per la llibreria privada calcigant estufera (com el pare, al poema de Vicens), no basta estar “satisfets d’haver pogut comprar la mar”: hi hem d’entrar, navegar-la i estar disposats a naufragar i començar de zero en altres illes que també configuren aquest planeta que diem ‘nostre’.
