'Perroflautes', pressuposts i gent d’ordre
La gent conservadora, sobretot els polítics de dreta, se solen considerar a si mateixos gent d’ordre. La gent d’ordre se sol diferenciar de la resta, dels qui representen o representam el caos, per la classe social que defensen i representen, i fa servir símbols fer per-ho evident. Per això, fa uns anys inventaren el terme perroflauta (en castellà), per referir-se despectivament als qui no pensen com ells, sobretot si culturalment –que és allò que més els cou– defensen una altra manera de fer i de viure. El qualificatiu s’ha fet servir incisivament per adreçar-se a persones que hem passat per la política sense encaixar en l’ordre establert, especialment si l’estètica que lluíem no s’adaptava a les normes d’etiqueta no escrites que el qualificatiu de 'molt honorable' semblava dur implícites.
Quan fa pocs anys la RAE va incloure perroflauta al diccionari el va suavitzar i li va afegir un doble significat: o bé “persona generalment jove i d'aspecte descuidat, que toca la flauta com a mitjà de subsistència i sol anar acompanyada d’un ca”, o bé “persona que pertany a un moviment contracultural d’influència hippie que advoca per un canvi en el sistema polític i econòmic vigent”. En la pràctica, la gent d’ordre, inclosos els milers de bots i trolls que els fan de seguici a les xarxes socials, mesclen indistintament els dos significats amb tota la intenció. I a la vegada, no suporten que un perroflauta mengi bé, llueixi corbata, passegi en barca (encara que sigui un llaüt) o tengui un bon cotxe (si és que n’hi ha cap). O un xalet.
Per posar un exemple actual (més enllà del 'perroflauta' que us escriu aquestes línies), l’actual president del Parlament, Gabriel Le Senne, seria una persona d’ordre, i el president de la IX legislatura, Baltasar Picornell, un 'perroflauta'. Bé, idò l’home d’ordre Le Senne, descendent de les insignes elits locals i defensor de la santíssima trinitat Déu-pàtria-capital, va decidir fa uns dies que ell, tot i haver jurat la Constitució (perquè prometre no li bastava) i haver estat elegit per ser-ne un dels seus més ferms defensors, no participaria en els actes institucionals per celebrar la Carta Magna. Que s’estimava més anar de manifestació de la mà dels col·lectius ultres que hem vist les darreres setmanes manifestar-se amb proclames dignes d’un altre temps i un altre món.
Si això ho hagués fet Picornell, haurien sortit no sols el PP (el partit d’ordre que ha lligat el seu destí als desitjos d’Abascal), sinó totes les forces vives del país a denunciar la radicalitat antisistèmica del President del Parlament. Però no, no ha passat. La qual cosa demostra no sols el poc respecte a les institucions democràtiques per part de la dreta i la ultradreta política, sinó com de prescindibles són també les institucions per als poders fàctics quan governen els seus. Picornell pot coincidir amb mi i molts altres en la crítica a la Constitució vigent per no suposar una ruptura clara amb el règim franquista en determinats aspectes. Per a Le Senne, la Constitució s’hauria d’aplicar d’acord amb els principis del règim franquista, perquè tot segueixi en ordre, “atado y bien atado” com va dictaminar el Generalíssim.
El mateix podríem dir del show mai vist del debat de pressuposts autonòmics, dels quals depèn el manteniment de les escoles i hospitals, el sistema de serveis socials, bona part del sistema d’imposts i taxes, el finançament dels consells insulars i fins i tot la política de turisme. En el moment en què escric aquest article ja ha caigut mitja Llei de pressuposts, però no he vist cap insigne representant ni de les cadenes hoteleres ni la CAEB, per posar-ne sols alguns exemples, denunciant l’actitud de l’extrema dreta en tant que generadors d’inestabilitat i riscos per a les institucions democràtiques, la pau social i l’economia. L’explicació és òbvia: no són perroflautes. Si ho haguessin estat, m’és molt fàcil imaginar les pressions que haurien rebut en públic i en privat per estirar d’aquesta manera els límits del funcionament institucional i la sensatesa. Com que els generadors del caos ara són gent amb vestit de marca i corbata, que penja sants de les façanes institucionals i va a missa mentre amaga pecats inconfessables, no passa res. La doble o triple moral també és part del patrimoni de la gent d’ordre.
Perquè, en el fons, l’ordre social que té en el cap la gent d’ordre no necessita unes institucions que vetllin pel benestar de la majoria, només ha de menester tradicions convenients, bandera i policia. L’estat de mínims neoliberal és bàsicament això: una closca buida però respectable, amb poder i autoritat per imposar el seu ordre per la força a qui faci el ximple, començant pels perroflautes. Ara mateix, a l’Argentina un senyor amb motoserra s’encarrega de posar el seu país en ordre, amb el beneplàcit dels terratinents i les multinacionals, moltes d’elles espanyoles. Que visquin els 'perroflautes', carajo!
