Persianes

Fa temps que cerc el llenguatge de les persianes, especialment les de fusta i mallorquines. La seva història va començar a terres llunyanes de Pèrsia, varen recórrer de bat a bat la Mediterrània, les adoptàrem i quedaren amb nosaltres. Ben segur que, quan les dones infantaven a casa, a l’hora del part les persianes deixaven passar un bri d’aire fresc que alleugeria la suor de les nostres mares. També protegiren la intimitat dels difunts el dia que partien cap al més enllà. Les persianes, aquelles que guarden gelosament les mirades i els llençols desfets dels amors que ja no tornaran. El temps passa inexorable, els gustos i la gent també. Avui en dia, de manera tímida, les persianes han començat a desaparèixer de les noves façanes, amb les noves construccions i les reformes d’aquí i d’allà. El canvi, la substitució, qui sap si l’oblit, ha estat i és silenciós, quasi de puntetes, fet per una gent que du a les maletes nous paisatges de carrers i cases, i per altra gent que ja no sap com parlar o escoltar les persianes que ens han servit i acompanyat al llarg dels segles i de les memòries viscudes. Diuen que duen massa feina d’espolsar i de pintar, i tanmateix ja no hi penjam llaços negres quan les busques dels rellotges s’aturen per guardar respecte als qui ja han partit.

A la sèrie de televisió The Durells, filmada a l’illa grega de Corfú, la mítica família viu a una magnífica i decrèpita casa, on s’han instal·lat tot fugint de la freda Anglaterra. La casa és antiga i descurada, el frontis s’obre a la mar amb un bon grapat de finestres, gelosament guardades per persianes. Als diferents capítols que formen la sèrie les podem veure a centenars de plànols. Al principi quedam captivats per les escenes fresques sota les oliveres, les aigües blaves de la mar Jònica; però aviat t’adones que qualque cosa no acaba d’anar a l’hora: són les persianes. El director no sap ben bé què fer-ne, té dificultats per saber quan han d’estar tancades o obertes. Segurament l’equip de filmació és gent del nord d’Europa, i –és clar!– allà no tenen ni els calen les persianes, saben com amagar-se sense persianes. De fet, a la sèrie, arriben a tenir una funció decorativa, i a les escenes d’interiors sí que les empren en funció de la llum. 

Les persianes ens temperen la vida, són indirectes i fins i tot ens retornen un equilibri contraposat al batibull del món exterior. Darrere unes persianes hi ha molta vida i art; sí, art. 

A començaments d’octubre, Margalida Serra Celià de sa Pobla i Martina Pinosa de Friül Venècia Júlia i que actualment viu a Ciutat, ambdues estudiants de les belles arts que construeixen vida, participaren en la segona edició de ‘Persianes amb Art’, una experiència artística en la qual els habitants dels Poblets, a la Marina Alta, deixaren les seves façanes i persianes per convertir-les en espais artístics i de color al carrer. Una manera original d’obrir-se a l’art mediterrani. Margalida i Martina treballaren en directe sobre les persianes de les cases particulars, regalant la seva creativitat i tot preservant la tendresa de les façanes. Sí, persianes d’art, com el relat amb el mateix nom de Mario Benedetti publicat el 1977, en el qual Marcelo i la senyora Galván amaguen els seus cossos nus rere unes persianes pintades de solitud. I de la 13, rue del Percebe què me’n direu? Un dels tebeos de quan érem petits. El ninotaire Paco Ibañez, de manera magistral, dibuixava l’Espanya més profunda amb uns personatges que vivien sense persianes, llevat de les ocasions en què l’autor volia mostrar que els habitants del singular edifici no eren visibles per la gent que passava pel carrer.

Ara que les perdem –que les deixam perdre–, què serà de nosaltres sense les persianes? Com amagarem les nostres intimitats? Sense la seva presència que ens modula la vida, qui sap si quedarem enlluernats o nus? En Rafel Servera, psicoanalista, deia que sovint cercava les mirades obliqües als miralls de les botigues, o al joc de les persianes. D’aquesta manera podia descansar d’ell mateix i dels altres. M’agrada el llenguatge i la companyia de les persianes, també el seu joc de contrallums. El joc de mostrar-se, amagar-se i comunicar-se amb el llenguatge de les persianes.