La persistència
Qualsevol persona que hagi estat al meu voltant prou temps sap que que la constància no figura entre les meves virtuts. Això, combinat amb una certa tendència per virar d’un extrem a un altre esquivant qualsevol forma de tebiesa i certa idea infantil però bastant estesa que un petit canvi de no res pot ser la Porta Secreta al Regne de la Felicitat Absoluta, ha convertit la meva existència en un perpetu anar i venir de rutines més o menys ben argumentades, possiblement encertades, però que mai he tengut ni la paciència ni el coratge, en la majoria de casos, de mantenir més enllà de dues o tres setmanes, algunes fins i tot només comptats dies: sortir a caminar una hora, el dejú intermitent, no menjar hidrats, limitar l’alcohol als caps de setmana o millor fins i tot deixar l’alcohol, meditar cada matí, perdre pes, aixecar-me a les 5, no menjar carn, córrer cinc quilòmetres tres cops a la setmana, fer Sa Travessa, tornar a la piscina, practicar una estona diària amb la bateria, llegir-me tots els llibres pendents que tenc a casa, veure totes les pelis clàssiques que mai no he vist, escriure una pàgina al dia, dur un diari, canviar el cafè pel te (ara prenc cafè i te, me cag en tot) i el vi per la birra (ídem), deixar de fer comandes per Glovo i Amazon, prou de roba que no necessites, comprar-ho tot eco i al petit comerç i més al dia per no tudar menjar, intentar estalviar algun duro...
A estones pens que he fracassat en tots i cada un dels meus propòsits a la vida. Tampoc hi ajuda el meu esperit acceleracionista, que em fa emprendre nous reptes vitals de dos en dos o de tres en tres o, si pot ser, tots alhora (l’entrada al Regne de la Felicitat i l’Equilibri serà absolut i radical o no serà), però amb el temps m’he acostumat tant a aquesta situació perpètua de frustració total que, juraria, he arribat a un estat que jo anomenaria com Il·luminació Rara i tota il·luminació ve acompanyada d’un revelació i, en el meu cas, la revelació és aquesta: que en el fons així és la meva naturalesa i que és inútil resistir-m’hi, que l’adopció fanàtica de noves rutines i el seu abandó prematur són l’única forma de perseverança de la qual som capaç. Sí, així em va, però és aquí quan he de recórrer a les sempre sàvies paraules de Homer Simpson: "Intentar-ho és el primer pas cap al fracàs". I encara una altra de les meves preferides: "Si ens rendim ara, mai no sabrem com seria la nostra derrota".
Venc a dir que, al cap i a la fi, no és millor anar dos cops l’any al gimnàs que no haver-hi anat mai? Val, sí, probablement som el pitjor dels vegetarians possibles, però en aquestes altures potser he salvat alguna porcella i un grapat de pollastres i això són alguns decimals kàrmics, minimíssim. Potser hauríem d’acceptar que canviar el món o la transformació personal són objectius massa ambiciosos i començar a veure la tassa (de te) mig plena: no són fracassos, són victòries a mitges i aquesta videta mediocre el nostre premi de consolació: La Copa del Meado. Campions tots.