Ara he recordat, amb crueltat potser innecessària, aquell mestre de la deontologia periodística, Alemany li deien, que em deia “joven batidor” quan, ja ha plogut, em renyava des d’un diari de Ciutat per les opinions que publicava en una revista de poble. Confés que he estat a punt d’anomenar “joven batidora” una companya que s’exclamava “però en quina mena de país passen aquestes coses!”.
Ella es referia a l’escàndol de la investigació judicial contra companys d’ofici. I la meva resposta apuntava que en un país on les manades no han violat ningú i es passegen a lloure; on les Lucia Patrascu i Sacramento Roca són mortes després d’haver anat a demanar ajut; on hi ha qui presumeix, des dels partits dominants, de controlar jutges i tribunals “per darrere”; on la violència a Catalunya l’exerciren els independentistes i, si el TC contradiu la seva pròpia jurisprudència per retallar-los els drets mentre continuen en presó per delictes que no existeixen, no passa res; on el govern de la Corona es fica en embolics internacionals mentre la Brunete mediàtica s’aferra a unes declaracions per amenaçar Catalunya amb morts i el president del mateix govern reacciona a l’impuls ultradretà apuntant-s’hi. Vol dir que si reben els músics i els còmics no havíem d’acabar rebent els periodistes? I potser això es comença a assemblar massa a aquell poema famós que no és de Bertold Brecht…
I malgrat tot això, no és del jutge Florit ni de la borrasca Flora que em fa ganes escriure. És d’una xifra que s’ha publicat aquests dies i que tenc la sensació que ha passat desapercebuda; però que no em sembla cap nimietat. Són les 600.000 persones que, els primers deu mesos d’enguany, no varen presentar-se a les cites concertades amb metges del servei públic de sanitat. Deia la notícia que “només” representa el 7% de les cites; com si fos un percentatge escàs, assumible i innocu. No m’ho sembla, perquè cada una d’aquestes persones que no s’ha presentat a la cita ha usurpat el lloc d’una persona que sí que necessitava ser atesa.
Ara mateix, l’Ib-Salut et recorda per sms o per telèfon les cites imminents, i hi ha diverses maneres d’anul·lar-les si no hi pots acudir, tant a través d’internet (la punyetera internetització obligatòria!) com per telèfon, tot i que no sempre és fàcil contactar amb les operadores del servei de cites, per no dir que de vegades resulta impossible i dissuasiu.
Planteig la pregunta al consell assessor del bar i conclouen que són pacients que s’han mort perduts als llimbs de les llistes d’espera i les llistes d’espera clandestines que serveixen per simular que no hi ha tantes llistes d’espera. És esqueixat, però parla d’una consciència estesa entre la població, i no sense fonament, per molt que cada administració publiqui estadístiques autobombístiques: arribar a l’atenció sanitària pot ser un procés laberíntic i desesperant.
La meva experiència personal parla d’esperes que poden superar la setmana per anar al metge d’atenció primària ‒cosa que vol dir, per exemple, que si et cal una baixa, vas a saturar les urgències‒ i que poden passar de dues o tres setmanes per fer-te una analítica bàsica. I puc jurar que he patit retards de fins a quinze mesos per a una revisió preventiva, cosa que és una paradoxa essencial. Aquests dies he vist la protesta, semblava desesperada, d’una pacient que després d’un càncer, fa un any mig que espera una mamografia, i em consta que, quan esperes revisions d’aquesta mena, el retard implica que acabes pensant “i si…”, que és un pensament que pot esdevenir una autèntica tortura.
No puc deixar de subratllar que, en la meva experiència, tot això són problemes de l’entramat polític i administratiu: dels meus passos per Son Llàtzer, algun de ben complicat, només en puc extreure gratitud per l’atenció professional i l’acompanyament humà.
Però tot això venia del misteri de les 600.000 cites mèdiques desateses, seixanta mil cada mes! Diuen a la tertúlia que, aquestes, s’haurien de cobrar. Potser. No sé quina explicació té el misteri, però no puc evitar sospitar que té alguna cosa molt essencial a veure amb el fet de viure en un país on la gent vota com vota, on la policia segresta els telèfons dels periodistes, on les manades no han violat ningú, etcètera, etcètera, etcètera.