Una nova perspectiva del Me Too

Movistar+ acaba d’estrenar Contra el silencio, un documental molt revelador. “Què li falta al Me Too?” és la primera pregunta que sentim quan comença. I un seguit de dones periodistes, escriptores i historiadores expliquen com les dones afroamericanes s’han sentit excloses d’aquest moviment. S’ha acabat associant a dones blanques, riques i famoses que han patit abusos per part d’homes poderosos també blancs. I, a partir d’aquesta reflexió, el documental ens obre una nova dimensió amb una perspectiva racial molt interessant i que mediàticament no s’ha tingut en compte.

La protagonista és Drew Dixon, una cercatalents i productora del món del hip-hop als anys 90. No ho va tenir fàcil en un context professional totalment masculinitzat, però els seus descobriments musicals van tenir un gran èxit i molta rellevància fins que va ser contractada per Russell Simmons, conegut com el padrí del hip-hop, el propietari del segell musical més important del sector. Dixon va demostrar la seva vàlua professional i, de fet, la primera part del documental se centra en aclarir fins a quin punt va ser transcendent i exitosa la trajectòria de Drew Dixon en la indústria musical. Però Simmons la va violar i ella va deixar la feina. Va passar a treballar per a un altre segell on va tornar a ser víctima de xantatges i abusos sexuals per part del seu cap que la van obligar a retirar-se definitivament d’aquest món. En aquest tram inicial del documental s’aprofundeix també en l’anàlisi i la cultura musical, la misogínia i el sexisme del hip-hop i com el seu llenguatge va crear un marc mental que va tenir greus conseqüències per a les dones negres. I aquí és on Contra el silencio ens obre els ulls. El documental parla de lleialtat racial, un concepte que ha contribuït encara més a silenciar les afroamericanes que han patit abusos sexuals per part d’homes de la seva mateixa comunitat. Han preferit callar perquè eren vistes com unes traïdores. Com que l’home negre ja ha estat prou maltractat als Estats Units, només falta que dones que també ho són denunciïn els seus agressors i reforcin l’estereotip que s’ha construït sobre ells. “Era tirar més llenya al foc de l’home negre violador”, lamenta Dixon. El documental mostra com, gràcies al testimoni de Drew Dixon i de dues dones més, elNew York Times publica un article que destapa les violacions de Simmons i explica tot el que suposa per a elles aquella denúncia posteriorment.

Contra el silencio no és només el seguiment d’un cas concret d’abusos. Tampoc pretén recrear la cara més sòrdida del hip-hop. L’interessant és descobrir com aspectes vinculats a la cultura, l’ètnia, la història i la política condicionen fins a límits insospitats les dones que han patit violacions i abusos, i com moltes d’elles han quedat doblement silenciades pel sentiment de culpabilitat de trair la seva pròpia cultura. Val la pena veure aquest documental per entendre la complexitat dels matisos i circumstàncies que envolten les agressions contra les dones, que sovint no es tenen en compte.