Ets pertot
EscriptorPot patir algunes variacions, però més o menys ho solen fer anar així: “Ets pertot”.
Es refereixen als actes en què particip com a escriptor. Es refereixen als articles que public de manera més o menys estable, més o menys precària, a la premsa d’allà i d’aquí. Es refereixen al meu paper com a secretari a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, que defens amb un orgull i amb una responsabilitat que poques vegades m’han recaigut damunt l’esquena. Es refereixen a la meva secció de literatura a la ràdio, una finestra des d’on puc parlar dels llibres i els projectes literaris que em desperten més contagiera. Es refereixen, és clar, als llibres que public.
“Ets pertot”, diuen, i el que al principi podria sonar com una denotació, com una realitat percebuda amb què podria estar d’acord, fins i tot com un elogi, passa a convertir-se en una acusació la trentena vegada que la sents. Ets pertot, no deixes lloc per als altres. Ets pertot, vols dir que no embafaràs? Ets pertot, ja tens temps de descansar? I d’escriure? Quan sortirà, la teva propera novel·la? Però escrius o no escrius?
Llavors és quan em venen ganes de no ser pertot. I després, païdes les coses, poder-ho aclarir.
Els escriptors professionals (això és: aquells que aspiram a viure de la nostra professió) necessitam fer feina per poder viure. Sona com una evidència, però no ho és. No existeix cap vareta màgica, cap cavallet de set colors que en reconèixer el nostre ofici ens ompli la gelera o ens pinti el pis. No hi ha cap fada padrina que ens pagui la targeta del transport públic ni que ens vesteixi de primes marques i amb la millor joieria cada vegada que sortim a trescar món. Els escriptors feim feina perquè hem de fer feina, i això no només implica escriure. Hem d’escriure, sí, però dels llibres nostres que es venen ens n’arriba, en la majoria dels casos, un 10%. La nostra feina no es limita a això, i és per això que ‘som pertot’. Som allà on ens demanen que presentem els nostres llibres, som allà on els presenten les nostres amistats i la gent que admiram, som allà on es parla de literatura com d’una cosa sagrada i allà on se la tracta com una cosa viva, grenyal, també. Som allà on hi ha orelles disposades a escoltar i boques amb la pregunta esmolada. Som, sobretot, allà on hi ha algú que respecta el que podem aportar i que, per tant, decideix que la nostra feina bé val doblers, igual que la impressió d’un llibre, el disseny d’una coberta o el lloguer que paga un llibreter.
La meva amiga Odile Arqué, poeta, cantant i navalla suïssa de la paraula, sempre diu que té el vici de menjar tres cops al dia i de dormir davall un sostre. Tapadeta, si pot ser. I crec que aquest és un dels molts vicis que compartim. No sé si som pertot, jo, però quasi sempre que som en un lloc o un altre per treballar-hi és perquè ho necessit. I perquè m’agrada, també. Si algun dia trobau que jo o qualsevol altre escriptor no som pertot, potser haurà arribat l’hora que us preocupeu. O que ens convideu a sopar!
