A pesar de Hasél

Diria que, encara que em torturassin amb la injustificable crueltat d’haver d’escoltar una cançó de Pablo Hasél, no aconseguirien fer-me renegar de la defensa de la seva llibertat d’expressió. De la mateixa manera que la nimietat de no haver sentit un sol dels seus versos no m’impedeix de pontificar-hi. I és que això va d’una altra cosa.

Va de la llibertat de pensar (i dir i cantar) sense limitacions ni coaccions, i sense patir les represàlies de l’Estat, per molt legislades que estiguin. I de poder-ho fer independentment de què es pensi (o es digui, o es canti). Perquè és això, no?

No és una qüestió fàcil ni, encara menys, una qüestió còmoda. Es comprova immediatament en sortir de la pròpia àrea de confort i en acceptar d’exposar-se als extremismes d’una altra corda. Bramar contra el rei, contra el capital o contra l’Estat –encara que sigui entre exabruptes i amenaces– sol remoure els ressorts de la nostra indulgència, a pesar de la distància estètica o emocional. La distància ideològica, en canvi, sol ser un abisme insalvable.

Segurament el nostre comprensiu llindar de tolerància quedaria capgirat en posar sobre la taula altres perles que afectassin mites de signe contrari a qui segurament no concediríem el benefici de l’art i la metàfora amb tanta alegria: la misogínia, la violència masclista, la negació de l’Holocaust, el franquisme... Com el cas d’Isabel Medina, per exemple, la il·lustre majoret que va amenitzar l’acte d’homenatge a la División Azul del cementeri de l’Almudena cridant ridícules i sinistres proclames antisemites justament la mateixa setmana que el raper lleidatà entrava a presó per les seves ridícules i sinistres proclames antisistema.

En molts de casos, la reacció progressista davant la inevitable comparació de les escenes va ser exigir l’aplicació de mesures legals i invocar una vegada més l’esperpèntic delicte d’odi, que tants de maldecaps ens ha duit. En realitat, hauria estat una immillorable ocasió per reafirmar-se en la defensa a ultrança de la llibertat d’expressió d’un i altre signe. Amb credibilitat i, ara sí, amb autoritat moral. Twelve points.

En qualsevol cas, sembla evident que som esclaus dels excessos i anomalies d’una legislació radicalitzada per anys de cosmogonia reaccionària, que ha sacralitzat mites i tabús conservadors. Cap excusa, per tant, per a una immediata revisió legislativa que ens alliberi de tanta desmesura i toxicitat. Convé que la 'democràcia plena', a més de ser-ho, ho sembli.

Fa dies, però, que l’'acció' (l’empresonament d’un raper) ha estat sobradament enterrada sota tones de 'reacció' desaforada, que han desdibuixat el complicat però necessari debat sobre la llibertat d’expressió i sobre si la seva regulació peca per excés o per defecte.

Ara els termes de la discussió s’han instal·lat en un altre paradigma. Després de més d’una setmana de calamitosos incidents al carrer, el debat es traslladà a la qüestió de la violència (dels manifestants i de la policia) i la seva justificació en un o altre cas. Òbviament, el primer que s’havia de dirimir era saber si ens trobàvem davant de legítimes protestes o davant d’aldarulls injustificables.

Curiosament, aquesta qüestió sembla molt més senzilla que l’anterior i, de fet, sorprèn poderosament que generi tanta controvèrsia i confusió. Són aldarulls i, lògicament, la policia hi ha d’intervenir. Punt. 

No he sentit mai l’eròtica de la revolució i diria que tot hi són inconvenients: distorsionen la imatge d’un conflicte legítim; emmascaren els temes de fons; rearmen l’adversari; desdibuixen i divideixen el propi front; són, per definició, antidemocràtiques, i, bàsicament, solen servir de poc. 

I així arribam a la darrera qüestió: la 'reacció' a la 'reacció'. És a dir, les dificultats que han tingut alguns polítics de l’ala progressista davant el dilema de condemnar o justificar el que estava passant al carrer nit rere nit.

Que tota la polèmica havia degenerat des de feia dies en una desproporcionada qüestió d’ordre públic amb poca o nul·la connexió amb l’espira inicial és evident. Com també ho és que l’actuació de la policia no només estava sobradament justificada, sinó que, amb aquest panorama, la seva intervenció resultava infinitament més democràtica i garantista que la seva hipotètica inhibició. I que aquest és, precisament, un plantejament molt progressista. 

No s’entén per què als representants de determinades forces polítiques els resulta tan difícil condemnar les bretolades d’uns bandarres sense dos dits de front. I més quan són precisament els seus excessos injustificables els que han aconseguit diluir una imatge d’una violència esfereïdora, cridada a ser una icona de la història: un jove raper entrant a la presó, en un fosc racó d’Europa.

Nanda Ramon és professora