El pessebre i la pàtria
Joseba Segura Etxezarraga és des del maig passat bisbe de Bilbao. El 12 de desembre del 2005 era el capellà que, al costat del bisbe Uriarte, havia organitzat la mediació entre el govern espanyol i ETA de cara a la pau que ja s’estava coent amb la gran treva de la primavera del 2006. Amb aquest fons, el president Maragall el va rebre a Palau. La salutació del president va ser aquesta: “Siéntase en casa. Todos mis antecesores fueron clérigos, excepto los cinco últimos, a uno de los cuales lo fusilaron”.
Efectivament, la primera institució catalana està íntimament lligada a l’Església, el president té les seves estances privades a la Casa dels Canonges –on va tenir lloc la llarga conversa amb en Segura–, hi ha una capella entranyable consagrada a sant Jordi, patró de la segona festa nacional, i la Creu de Sant Jordi és condecoració i emblema institucional al costat de les quatre barres i molt abans que l’estrella o estel... Que no sé si s’inspira en L'estel de Natzaret, que ve a tomb del pessebre evocat des de temps immemorials en la nostra cultura fins que va assolir aquest títol preindependentista amb el llibret teatral de Ramon Pàmies i música de mossèn Miquel Ferrer, a principis del segle XX. Després van venir Els pastorets tan populars de Folch i Torres, i també els van recrear, entre d’altres, Jacint Verdaguer, Joaquim Ruyra... i Josep Bargalló! Si hagués de parlar de nadales necessitaria un llibre que es podria remuntar als tetragrames gregorians, recalar al Cançoner Popular de l’Avenç de 1909 i acabar en Pau Riba i Marina Rossell.
La nació catalana em sembla que deu molt a l’abat Oliba, que va parlar de Catalunya com a “pàtria” l’any de la picor preconstitucional del 1017, al funeral del comte Borrell. I difícilment s’explicaria el patriotisme sense Ripoll, Poblet i Montserrat, que ja es reivindicava tant des de tants ancestres que, quan Felip II va temptar una ocupació en tota regla, els monjos de la Moreneta van agafar les armes que guardaven en un arsenal que es va descobrir durant la Guerra Civil. Encara el 1716 imposen abats virreis, fan dependre Montserrat de Valladolid i l’eximi Felip V va fer presoner l’abat Benet de Sala, el va enviar a l’exili i li va prohibir funerals cardenalicis a Barcelona: “Feu llevar de damunt el cadafal els emblemes de la seva dignitat, interdigué l’oració fúnebre i arribà a impedir que el celebrant pronunciés el mot cardenal [el Papa el va distingir amb el principat eclesiàstic] en les oracions dites per al seu etern repòs”, cito Albareda.
El Virolai de Verdaguer diferencia –en un himne litúrgic a la Mare de Déu– catalans d’espanyols, i ja he esmerçat prou articles a explicar quina va ser la contribució de Montserrat en particular i de l’Església en general en la lluita contra la dictadura i per les llibertats polítiques i nacionals (vegeu “Els cristians que van refer el catalanisme”, de la sèrie “Memòria de la resistència antifranquista”). Però si l’estimat mossèn Salvador Cabré ensenyava català al barri del Singuerlín de Santa Coloma de Gramenet amb la col·lecció de l’Avui que tenia enquadernada a la sagristia! Al costat del nen Jesús.
Agradi molt o poc, la nostra cultura, sí, la cultura catalana, està impregnada de les tradicions cristianes –ep, que m’havia deixat el català de Llull i mossèn Cinto i el bisbe Torras i el cardenal Albareda i mossèn Ballarín i mossèn Gil i...–. I no he de passar per alt la gran família luterana que ha documentat i explicat amb excel·lència un dels màxims ideòlegs i impulsors de l’independentisme: Josep-Lluís Carod-Rovira, seva és la Història del protestantisme als Països Catalans. Reconèixer aquest fet cultural propi, que per Nadal ens cruspim en concelebracions eucarístiques casolanes, no vol dir que es cregui o es deixi de creure ni cap intenció d’ofendre els que tenen altres fes o no en tenen cap. Diferenciar la fe de les tradicions i la cultura és bo; no s’entendrien ni Israel ni Palestina sense YHVH i el Profeta lligant els vímets de pàtries resistents liderades per no creients, si no marxistes... Ni s’entendria la resistència basca sense l’Església –dos capellans condemnats al Procés de Burgos—, inspirats pel bisbe Makarios, que va lluitar per l’alliberament nacional de Xipre, ni el republicanisme irlandès sense l’Església catòlica: jo havia anat a missa amb Martin McGuinness quan encara portava pistola com a comandant de l’IRA.
Ara llumeneres institucionals han decidit no fer el pessebre al Parlament en nom de laïcitats portades ad absurdum. A Perpinyà, un jutge ha sentenciat llevar el pessebre de l’ajuntament apel·lant a la laïcitat de la República, però veïns i municipi l’han mantingut emparant-se en la tradició catalana. Desconec si el lawfare acabarà empaquetant Laura Borràs també per liderar la iniciativa de plantar el pessebre en seu parlamentària, però sé que no li podran rebatre ni abatre la seva cultura.
Post scriptum - Després de tortura i escarni, al nen del pessebre el va jutjar el Codi Penal de l’enemic imperialista i el va executar com a rei d’una nació sediciosa.
