La pesta el 2022 / La derrota eterna

La pesta el 2022

Rosalía, Alexia Putellas, Jaume Plensa, Pep Guardiola, Josep Carreras, Carla Simón... Un bon grapat de catalans que, cadascú en el seu àmbit, triomfen arreu del món. Temps era temps, quan era molt més difícil rebre reconeixements globals, Leonard Bernstein li va demanar al vallenc Robert Gerhard que compongués una peça per commemorar els 125 anys de l’Orquestra Filharmònica de Nova York. D’aquell encàrrec en va sortir la Quarta simfonia, una obra mestra fonamental per entendre l’avantguardisme musical. Gerhard, que havia fugit de Catalunya per por a les represàlies dels vencedors de la guerra, es va exiliar a Cambridge, on es va quedar tota la vida. Hi va anar per un any i se n’hi va quedar trenta, fins a la seva mort, el 1970. Ara tot just s’acaba l’Any Gerhard, que, a través de la seva música, ha commemorat el mig segle del seu decés i ha fet justícia al seu incomprensible oblit. La cloenda final és un doble concert –avui i demà– a L’Auditori de Barcelona de la seva adaptació de La pesta d’Albert Camus. És una cantata per a narrador (Pere Arquillué), cor i orquestra que es va estrenar al Royal Festival Hall de Londres el 1964 sota el títol de The plague. La casualitat ha volgut que els homenatges a un dels compositors més importants del segle XX s’acabin amb una obra colpidora que, a partir de l’epidèmia de còlera descrita per Camus, ens recorda que l’ésser humà no té el control sobre res i que l’absurd és, al capdavall, el valor suprem de l’existència humana. Aquesta irracionalitat de la vida la podem escoltar ara, a març de 2022, quan sortim de dos anys de pandèmia global devastadora i quan portem un mes d’una guerra que potser no s’etiquetarà com la tercera mundial però que té i tindrà unes conseqüències de morts, d’odi i de misèria que costarà generacions recuperar-nos-en. “The plague no és un conte de rates, sinó d’homes –va escriure Gerhard–. Però no pot ser un conte amb un final victoriós, sinó com una derrota eterna”. 

La derrota eterna

En dos dies, dues atzagaiades per a la llengua catalana. D’una banda, dimecres va punxar la jornada de vaga de tot el sector educatiu contra la sentència del TSJC que obliga a impartir el 25% de les classes en castellà. Enmig d’un mes de mobilitzacions i protestes de mestres i professors per causes diverses, aquesta és la que ha tingut menys repercussió. Només un 6% del personal dels centres públics va deixar d’anar a treballar. A la manifestació de Barcelona s’hi van aplegar 7.500 persones, segons la Guàrdia Urbana. Dissabte, per un partit d’Espanya al camp de l’Espanyol hi haurà quatre vegades més de gent. D’altra banda, aquest dijous es va signar un acord insòlit entre ERC, Junts, el PSC i els comuns que malda per garantir el castellà i el català a l’escola sense percentatges. Sona a paper mullat i torna a aigualir la llei de política lingüística que havia funcionat amb èxit des de 1998. La realitat és que, al marge d’aquesta maniobra de murris, divendres s’haurà d’aplicar la sentència del TSJC del 25% en castellà i li haurem cantat les absoltes a la immersió lingüística, que havia estat molt més que una estructura d’estat. Era un model útil, eficaç i aplaudit per Europa. Tot això, però, passava en un altre temps i en un altre context. Ara, ni garantint aquests mínims no n’hi hauria prou. El sector audiovisual, que en una dècada s’ha multiplicat en canals i en plataformes, ha convertit l’oferta en català en residual. El Club Super3, tot d’una, es va rendir quan més llaminer havia de ser i quan més enginy s’hi havia d’abocar. El telèfon mòbil i tota la corrua de xarxes socials que en pengen han desconnectat els més joves del català. Per cada tiktoker, instagramer o youtuber que els nostres nanos de més de deu anys troben interessant en la llengua pròpia, se n’empassen mil en castellà i dos mil en anglès. Confiem que el Pacte Nacional per la Llengua sàpiga revertir aquesta situació, amb estratègia, determinació i talent, perquè el català no faci la fi del cagaelàstics.