“Petarse de reír”
Des de fa un temps els futbolistes, quan s’emocionen, “trenquen a plorar” i a mi em cau la llagrimeta cada cop que ho llegeixo. L’últim va ser Messi, al guanyar la Copa Amèrica: “Es va deixar caure de genolls i va trencar a plorar…”
Potser sí que tinc la pell molt fina i l’expressió és “transparent”… però diccionaris de tota condició em donen la raó, perquè no la recullen. Rompre a plorar sí, i potser és aquest tipus de llenguatge poètic el que necessiten les cròniques esportives. No dic que en alguns parlars rompre no sigui habitual, però en l’estàndard més general és més aviat un arcaisme. Que rompre i trencar siguin sinònims, doncs, no vol dir que siguin sempre intercanviables. Ep, que és ben cert que de rompre a plorar es pot anar fàcilment a trencar a plorar, però que en castellà també rompan a llorar segur que ha sigut una bona empenteta. A més, tenint arrencar el plor, esclatar en plors, esclafir a plorar..., què voleu que us digui, no veig per què cal trencar a plorar.
Per sort, amb les rialles la cosa va millor, perquè no hem pas calcat romper a reír : (encara) no és habitual trencar a riure. Trencar-se de riure, sí, però això és quan les rialles ja no tenen aturador. Per al primer moment, també recorrem a esclafir. Bé, si no n’hi ha per tant, potser només “esbossem un somriure”. Heus aquí una altra expressió imprescindible per a tot bon escriptor d’ara, tot apunta que importada del castellà: el DRAE ja diu que esbozar vol dir fer l’esbós d’un dibuix i també insinuar un gest. Ara que, ben mirat, el castellà ha fet el mateix procés de calc, amb sentit figurat inclòs, a partir de l’italià sbozzare. I de tot plegat no fa més d’un segle. Ja se sap, la novetat sempre triomfa, encara que tingui menys garanties: qui es conforma senzillament apuntant o dibuixant un somriure podent esbossar-lo?
El que segur que no passa de moda és pixar-se de riure. Anem innovant (també tenim esqueixar-se, cargolar-se, cruixir-se, desfer-se, esbotzar-se, morir-se i fins i tot desllorigar-se de riure recull el diccionari Espinal) però relacionar riure i micció és comú en moltes llengües (per raons òbvies).
I un capítol a part mereix petar-se de riure. Ja sé que, com ironitzo al títol d’avui, no hem fet que en castellà importin aquesta expressió tal qual, però sí petarse de la risa i d’altres amb petar, que és un catalanisme. En castellà tenen estallar o explotar, però, ves per on, petar els ha fet peça sobretot per a usos col·loquials. I ha aparegut aquest petar-ho que també han fet seu. I no passa res, esclar: totes les llengües manlleven mots d’altres quan cobreixen necessitats, com quan en la pròpia no hi ha una manera de dir el mateix que no vulgui dir ja altres coses. Adoptar paraules sempre acostuma a fer gràcia. El problema arriba quan sí que hi ha una manera genuïna i viva de dir el mateix i la forana l’arracona. Llavors ja no en fa tanta.
