L’amor és un invent del segle XIII, va escriure Joan Fuster en alguna banda. Es referia, naturalment, a l’amor-passió, aquella estranya conjuntura anímica que fa de l’enamorat un absolut esclau d’uns sentiments en què es confonen la joia i el dolor i que no donen mai, ai las, un instant de treva. Aquella “viva mort”, aquell “deliciós mal”. Si la frase de Fuster és certa, convindria afegir que va ser Francesco Petrarca qui, al segle XIV, va acabar de codificar una manera d’entendre l’amor que ha recorregut set vuit segles de cultura occidental, dels trobadors fins a Hollywood passant pel jove Goethe. Petrarca, per cert, tampoc no va inventar el sonet, ni la melodia incomparable de la mètrica italiana, però és probable que sense ell no fossin al cor de la gran tradició poètica. Si ens fessin de dir mitja dotzena de cims de la poesia universal, molts possiblement esmentaríem Petrarca.
És tot un esdeveniment, per tant, que ara ens arribi en català aquest ‘Cançoner’, amb tota la seva obra lírica en llengua vulgar, és a dir, en italià. Ens arriba en magnífica traducció de Miquel Desclot, que s’hi ha dedicat, com a mínim, des de l’any 2000 i que ens dóna el luxe d’uns poemes que, en català, reprodueixen la mètrica i la rima de l’original. Potser és un bon moment de recordar que l’any 1955 el barceloní Osvald Cardona ja ens havia donat una mostra amplíssima de la poesia de Petrarca, en traducció també rimada i també de primera categoria. I reeditada el 2001. Cardona i Desclot serien noms importants de la literatura catalana (com ho seria per exemple Josep Boix i Selva, autor de la monumental versió catalana d’’El paradís perdut’ de Milton) encara fos només per la seva la feina de traducció. Si aquestes festes teniu temps, agafau poemes de Petrarca i passejau-hi una mica, de Desclot a Cardona i després a l’original, que a qualsevol parlant d’una llengua romànica li farà sentir la música més delicada.