En Peyu i el seu mirall
Al Teatre Borràs de Barcelona en Peyu hi està fent un espectacle d’humor i màgia. La màgia és un inesperat i molt assajat regal de l’actor al públic, amb el qual enriqueix de manera sorprenent les històries que explica dalt de l’escenari. I l’humor és el que busquen els seus seguidors, el de la vida vista des de la sornegueria osonenca i la mirada pràctica del pare jove que ha treballat de valent per tornar uns quants crèdits.
L’il·lusionista és una evolució tècnicament més sofisticada de l’estil Peyu, perquè a la seva provada capacitat d’observació i absorció dels personatges que circulen per la vida quotidiana del nostre país hi afegeix el domini del tempo narratiu, la diversitat de camins per rematar el gag i una capacitat camaleònica per fer veus de papers diferents que, en algunes seqüències, sembla impossible que les pugui fer un sol actor.
En Peyu s’hi ha fixat molt, ha escoltat molt, ha voltat molt pel país i li agrada pujar a l’escenari amb un mirall on, rient rient, tothom hi veu reflectida la seva imatge, els de la Catalunya metropolitana i els catalans entre els quals ha nascut. La reproducció de les converses al bar del seu poble és material de sociologia i sociolingüística.
Després dels seus èxits televisius i radiofònics amb el Bricoheroes i El búnquer, ja fa temps que en Peyu ha saltat, per mèrits propis, unes quantes pantalles professionals. En aquest espectacle s’hi nota l’esforç per anar encara més enllà, tant en la posada en escena com en la rotunditat dels comentaris menys blancs, amb aquell punt d’emprenyament caprià que és tan eficaç a l’hora de fer riure. Però és més que un malestar costumista: a en Peyu se’l veu que puja a l’escenari carregat amb totes les polèmiques en què s’ha vist involucrat i amb els punts de vista personals i professionals que creu que ha de defensar. Per això a L’il·lusionista hi brillen l’autenticitat i la coherència.
