‘Phonebomber’

Des del mateix moment de la independència, abrupta i unilateral, l’estat d’Israel assumia la raó “del més fort” com a principi fundacional, un fet que n’ha marcat l’existència. La gestació diuen alguns que va ser el resultat de l’últim experiment colonialista de l’antic Imperi Britànic, i la consolidació, com a potència regional, una de les primeres decisions de la guerra freda alimentada pels nord-americans. Des de llavors, una rebel·lia sense normes, amb la condescendència de les potències occidentals, ha estat el seu modus operandi habitual, fins a arribar a l’èxtasi de terror actual.  

La cera del Corpus de la qual gaudeix l’estat israelià per fer el que vulgui l’ha convertit en el més impenitent dels objectors a les resolucions dels organismes internacionals. La darrera, al veredicte del 26 de gener de la Cort Internacional de Justícia (CIJ), respecte a prendre mesures immediates per garantir el compliment de la Convenció sobre el Genocidi, en relació amb Gaza. No n’ha fet ni cas, sinó que a Cisjordània, continuant amb la faula de La Fontaine, el llop sionista ha continuat menjant-se els ramats palestins, per tal d’estendre els assentaments il·legals, desoint una altra resolució de l’ONU. Això fa molt difícil arribar a la solució dels dos estats, plantejada per l’Assemblea General de Nacions Unides, per primera vegada l’any 1947 i reiterada posteriorment en nombroses ocasions. L’hàbit de l’incompliment o supremacisme?

Des de 1948, Israel ha estat involucrat en set guerres i conflictes armats amb els seus veïns àrabs i en permanents enfrontaments a Gaza i al Líban. El fariseisme de les potències occidentals –encapçalades per la Gran Bretanya, els Estats Units i Alemanya– entorn de la suposada voluntat de pau dels sionistes ha arrossegat la resta del continent europeu a una rendició moral dels principis fundacionals republicans d’igualtat, fraternitat i solidaritat. A Europa s’esquincen les vestidures pel ressorgir dels bàrbars del passat i, alhora, consenten i armen els genocides actuals, amb una hipocresia que galopa directa a una insensibilitat paralitzant i destructiva, que la debilita en el panorama internacional. 

Es pretén anestesiar l’opinió pública normalitzant qualsevol “aventura” i “nou mètode” del govern israelià. Cal recordar que Israel és un “camp d’experimentació” real i un país exportador de tecnologies avançades en defensa i seguretat, que seran utilitzades en altres països i en contexts diferents. Sense anar gaire lluny, recordem l’espionatge a moviments socials i polítics a Catalunya i Espanya, al cas Pegasus. Els productes testats en el camp de batalla i en exercicis reals sobre persones humanes poden ser utilitzats a altres indrets. Es podria dir que a l’estat d’Israel, de la mà del sionisme religiós, la història l’ha portat del romanticisme comunitarista dels Kibutz a convertir-se en fornidor del mal. 

L’atac indiscriminat al Líban utilitzant aparells electrònics, de tot just fa una setmana, representa un salt qualitatiu en l’ús de la violència de conseqüències imprevisibles. Era suficient observar la relació de víctimes, la localització de les explosions i la seqüència posterior dels fets per entendre que era un atac indiscriminat. De seguida, l’Alt Comissionat per als Drets Humans de les Nacions Unides i altres organismes internacionals van desmuntar la teoria de les “operacions quirúrgiques” i “atacs de precisió” contra combatents de Hezbollah, que defensaven sectors i mitjans, dins i fora d’Israel. L’Alt Comissionat afegia que l’acció “viola el dret internacional. Els qui van ordenar i van dur a terme aquest atac han de retre comptes”.

Com catalogar l’atac? Si l’atacant hagués estat un altre i no Israel, es parlaria d’atac terrorista. La utilització d’objectes civils d’ús quotidià com a dispositius explosius i implantar la violència per terroritzar els civils viola les lleis de la guerra i traspassa una línia vermella establerta al dret internacional que l’aproxima al terrorisme d’estat. Les potències occidentals ho consenten amb l’excusa de les circumstàncies especials en què es troba Israel. Entorn d’això, hi ha fabricada una gran mentida per amagar que Israel, des de la Nakba del 1948, és un estat agressor que, de manera sistemàtica, ha practicat l’apartheid i la violència contra la població palestina originària, fins a arribar al genocidi.

L’ONU no ha aconseguit una definició universalment acceptada del terme ‘organització terrorista’, encara que en la resolució 1566 (2004) esmenta actes com a “crims de guerra, genocidi, i crims de lesa humanitat” i defineix com a terroristes aquells que participen en atacs contra civils, amb l’objectiu de causar la mort o lesions greus per intimidar una població, coaccionar un govern o una organització internacional. Seria interessant saber, després d’utilitzar els dispositius electrònics a manera d’explosiu, si els ciutadans del món se senten més segurs o, per contra, la inquietud ha augmentat? 

Quan Theodore Kaczynski, Unabomber, li va pegar per enviar cartes bomba, motivat per una anàlisi crítica de la societat contemporània, l’FBI va desplegar una de les investigacions més costoses de la història. Ara les cartes s’han convertit en dispositius electrònics d’ús quotidià. El dubte és quina serà la pròxima malifeta de l’estat d’Israel, fabricant de terror, fortament armat i posseïdor de la bomba atòmica. Bogeries dels temps en què vivim?