Pi i Margall, molt més que una superilla
Hi va haver una època, certament convulsa, en què a Espanya manaven els catalans. Va ser durant el Sexenni Revolucionari, de la Gloriosa (1868) a la Primera República, de la qual ara es commemora el 150 aniversari. En aquells anys de canvis frustrats van arribar a presidents el general Joan Prim i Prats, Estanislau Figueras (el de la famosa sentència pronunciada en català en un consell de ministres: "Estic fins als collons de tots nosaltres") i Francesc Pi i Margall. Abans o després, tots van passar per l’exili. La transformació de l’Estat va quedar estroncada i es va acabar imposant la involució: és a dir, la Restauració.
Són personalitats apassionants d’un segle, el XIX, massa desconegut. Tots tres formen part de la Galeria de Catalans Il·lustres, creada per l’alcalde Rius i Taulet el 1871 i formada per retrats a l’oli que primer eren al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona i avui s’exhibeixen a la Reial Acadèmia de Bones Lletres. (Per cert, faig un parèntesi: a Catalunya tenim un conjunt extraordinari d’acadèmies, algunes seculars, que concentren un notabilíssim patrimoni i talent, deixades de la mà de Déu pels poders públics, ofegades financerament i que no poden complir la seva tasca d’alta divulgació i promoció de la recerca).
M’interessa ara el cas de Pi i Margall, que dona nom a un carrer al districte de Gràcia, al barri del Camp d’en Grassot, que aviat es convertirà en superilla o, si volem ser precisos, en un eix verd. L’any que ve serà el bicentenari del seu naixement i aquest 11 de juny són els 150 anys del seu nomenament com a president d’Espanya, càrrec en el qual va durar... 38 dies! Les coses anaven així, llavors.
Advocat i publicista, impulsor i líder del Partit Republicà Federal, antimonàrquic convençut, havia nascut al popular barri de la Ribera en el si d’una família modesta (el pare era teixidor) i als 7 anys el van ingressar al seminari, única via dels sectors humils si volien per a algun dels seus una formació de qualitat. Aquell nen ho va aprofitar. De molt jove donava classes particulars per ajudar la família. Va estudiar dret i filosofia i amb 23 anys, instal·lat a Madrid, imbuït d’idees humanistes, romàntiques i internacionalistes, ja treballava com a advocat i periodista. Estanislau Figueras va ser el seu primer mentor polític. El seu activisme el va portar el 1854 a la presó i temps després a l’exili parisenc, on va aprofundir en l’obra de Proudhon, pare del socialisme anarquitzant que el va afermar en el seu federalisme de caràcter social.
De tot això en parla Gerardo Pisarello, que s’ha capbussat en aquella època al llibre La República inesperada, on, a més de Prim, Figueras i Pi i Margall, recorda figures com Ramon Xauradó, Abdó Terrades, Pau Alsina (el primer obrer a accedir a les Corts), Valentí Almirall (deixeble de Pi), Narcís Monturiol (inventor del submarí) i molts d'altres. La Catalunya industrial era un motor de canvi, tot i que naturalment no tots els protagonistes eren d’aquí. Ni tots els catalans eren partidaris del canvi.
De fet, el mateix Pisarello recorda com el lobi empresarial esclavista català, radicalment contrari a la independència de Cuba, hauria estat darrere l’assassinat del Prim el desembre del 1870 al centre de Madrid. Prim s’havia mostrat comprensiu amb els insurrectes cubans. Pi i Margall era directament favorable a la independència de l’illa (ho va ser fins al final, mostrant-se contrari a la guerra contra els EUA, exemple de federalisme, enmig d’un clima nacionalista espanyol hostil), com també va ser favorable a la revolta de la Comuna de París de 1871. Per això aquell any Paul Lafargue, d’acord amb el seu sogre Karl Marx, es va entrevistar amb Pi i Margall per estudiar la possibilitat de crear a Espanya un partit obrer socialista. Pi no ho va veure clar.
En fi, només volia explicar que rere la superilla de Pi i Margall hi ha, no un superhome, però sí un polític progressista molt rellevant de la fornada prèvia al catalanisme.
