El Pi, un matrimoni de desconfiances

El centredretra regionalista té un espai clar a les Balears; li podem posar altres llinatges: mallorquinista, autonomista, nacionalista i fins i tot, en alguns casos, sobiranista. No hi ha cap dubte que en el centre, mirant cap a la dreta, hi ha un col·lectiu d’electors que se sent còmode en una formació autòctona, sense tuteles de Madrid.

Alguns fins i tot han votat el PP amb el nas tapat perquè se sentien compresos pel canyellisme. Llavors i ara, el problema de fons dels votants potencials és la marca i les persones que la representaven.

Agradi a pocs o a molts, UM és la llavor d’aquest espai ideològic. Els fets –coneguts per tothom– la dinamitaren però, per molt que després es digués Convergència, és l’ànima d’El Pi.

L’evolució sociològica, emperò, va dur els seus dirigents a entendre (els resultats també cantaren el 2011) que, si no sumaven amb la Lliga Regionalista de Jaume Font, al Parlament, només el veurien de lluny. Sumaren i superaren la barrera del 5% dels vots per tenir la representació que Cañellas va elevar per, inútilment, aturar el pas a M. Antònia Munar. 

En el segle XXI, un 5% de paperetes no fan munt si no hi ha tots els corrents del centredreta amb llinatges propis dins el mateix paraigua. A dos anys de les eleccions, hi ha corrents pels subsols municipalistes, rumiant si val la pena que brollin. Joan Monjo és el que fa més renou, però no és l’únic.

Els melianistes ho veuen clar, però fent l’ullet cap a Santa Margalida han travelat i, de rebot, han trepitjat el call dels amengualistes o fontistes. Si es repleguen amb les marques municipalistes, però parteixen els panets amb els de la Lliga, el centredreta regionalista pot quedar orfe de representació. Cañellas sabia bé quin era el sostre dels seus cosins germans! Es pot dir que són coses de família, que el temps ho cura tot; el setembre és enfora, però El Pi és com un matrimoni, i quan una part es tem que l’altra flirteja fora de la teulada, de vegades es perdona, però no s’oblida.