Les pilotes dels orgues

Periodista“A tu t’agraden les pilotes, profe?”. En Marcel, que té per costum parlar sempre en espanyol, aquest dia em demanava per les pilotes, i ho feia en català. De bon principi vaig pensar si amb la qüestió pretenia escatir la meva orientació sexual. No li vaig donar més importància. No crec que passassin més de vint-i-quatre hores d’aquell moment fins que vaig sentir Mariola Dinarés al Pop-up de Catalunya Ràdio que tornava a fer referència a l’infant youtuber Miquel Montoro i als milers de seguidors que gràcies al vídeo de les pilotes havia aconseguit sumar al seu compte de Youtube. Dies després, els meus alumnes de PALIC, residents a Porto Cristo, andalusos i sense manera de posar una mica d’arrel en aquesta terreta nostra, em parlaven, com dilluns en Marcel, de les pilotes, tot fent-ne befa, és clar. La coincidència no és gratuïta. Jo coneixia en Miquel de feia un any o dos, a partir del cèlebre vídeo de les taronges i els constipats. Ells, en canvi, l’han conegut pel de les pilotes. Segur? Dia 9 de gener TheGrefg, un youtuber espanyol amb 12,5 milions de seguidors (i que jo no havia sentit anomenar mai) va compartir un vídeo on convidava tots els seus fans a conèixer el youtuber mallorquí pagès prepúber de veu blanca. Els seguidors de Montoro es dispararen de manera automàtica i avui ja arriben a 220.000. A Instagram ja hi té 687.000 seguidors. No deixa de ser curiós que els comentaris que fa en Miquel al seu compte d’Instagram, d’ençà de la seva aparició al programa d’un tal David Broncano, hagin passat a ser tots bilingües (català i espanyol), perquè “tothom” ho pugui entendre. De ben segur que la seva aparició a La resistencia, un programa del qual vaig sentir a parlar per primera vegada aquesta setmana (en quin món dec viure?), ha contribuït a fer possible aquesta multiplicació màgica de pans i peixos i seguidors.

De Miquel Montoro hi ha tres coses singulars: la veu, blanquíssima encara, i que el fa ser graciosíssim en totes les seves intervencions; la dèria per la pagesia, tan estranya en un infant de la seva edat; i la fonètica, dicció i entonació natural i pròpia dels mallorquins catalanoparlants, tan difícil de trobar avui en infants de la seva edat. Si a això hi afegim una espontaneïtat fora mida, un candor entranyable i una capacitat de l’ocurrència innata, ja tenim l’estrella feta.

Ara bé, que no s’engani ningú. La celebritat de Montoro, com he explicat més amunt, arriba de la mà de canals espanyols. Allò que l’ha convertit en vertaderament global i accessible ha estat el filtre espanyol de TheGrefg i Broncano, i no el vídeo inicial de les taronges o les seves aparicions al Uep! Com anam? d’IB3.

Estic molt content, certament, que encara quedin al·lots com Miquel Montoro, capaços de parlar amb naturalitat i espontaneïtat el català propi de les Illes Balears. Però per l’amor de déu, ben malalts hem d’estar com a poble si l’hem de convertir en el nostre model lingüístic o en el defensor de la nostra malmesa pagesia, com han pretès alguns aquests dies.

Només mentalitats profundament interferides (lingüísticament i nacionalment) poden estar alabades de l’aparició de Montoro a La resistencia. En primer lloc, perquè fer-ho és d’un provincianisme escandalós. I en segon terme, perquè vincular un nin de tretze anys que parla com parlam els mallorquins amb la rusticitat i (perdonau-me) el ‘paletisme’ és, si més no, pervers. Els mallorquins no som així. Els catalanoparlants de Mallorca no som això. I aquesta és una idea que, també perversament, mira de donar per pa i per sal el nostre canal autonòmic d’IB3, amb insistència exasperant, als seus programes de foravilers i gent que menja tot lo dia. No. Això no és Mallorca. Això és la Mallorca que es pretén vendre des d’un prisma profundament esbiaixat que vol enllaçar allò caduc, antic i ranci amb la nostra llengua i amb la nostra idiosincràsia. I això és la Mallorca de la qual els agrada riure’s a Broncano, a TheGrefg i als milers de seguidors que fan comentaris de befa als comptes que a les xarxes té Miquel Montoro.

Que molts d’espanyols han descobert amb Miquel Montoro que aquí també parlam diferent d’ells? Sí. Que tots han confirmat que el que queda aquí és un reducte de quatre foravilers? També.

Em sap greu, però no ho compr. Podem parlar la mar de bé en el català de Mallorca de sempre, però no ens cal dir “uep, com anam?” cada dia, ni ens cal flastomar, “mecagondeu”, ni menjar a cada hora com si no hi hagués demà. Els catalans de Mallorca som gent normal i corrent, de l’Europa occidental, més o menys modernets, més o menys actuals, més o menys com tothom. El que transmet Miquel Montoro, o tants de programes d’IB3, és una mera caricatura d’una realitat que no sé si ha existit mai, i que, si existeix, no és en cap cas representativa del que realment som.