Pinça de xarlatans

El president francès, Emmanuel Macron, es troba en una situació complicada a causa del debat sobre el passaport sanitari, que el seu govern voldria convertir en passaport de vacunació per accedir a restaurants o transports, i també per assistir a actes públics: s'ha trobat amb una aliança inesperada de les forces de l'oposició, en què han anat a confluir la dreta d'Els Republicans (el partit de Sarkozy), l'extrema dreta de Reagrupament Nacional (abans Front Nacional, el partit de Marine Le Pen) i l'esquerra radical de França Insubmisa (el partit de Jean-Luc Mélenchon). En escriure aquest article el debat està a l'espera de ser reprès, dimarts al vespre, a l'Assemblea Nacional, però dilluns la proposta de Macron havia topat amb un no entonat per diverses veus desafinades. Per descomptat que, en el cas de França, s'ha de tenir en compte el context preelectoral. Tanmateix, i encara que ens trobem ideològicament ben lluny de la idea de centre que representa Macron (el centre, tan desitjat sempre en política, en realitat no existeix), crida l'atenció això que podríem denominar l'aliança dels extrems, o alguna cosa per l'estil.

A la memorable pel·lícula dels germans Coen Cremeu-ho després de llegir-ho (Burn after reading, de 2008) trobaven una altra manera de referir-s'hi: “L'aliança mundial dels caps de suro”, en deia el personatge interpretat per John Malkovich. Els debats sobre la pandèmia, i en particular les teories dels negacionistes i dels antivacunes –que sovint coincideixen–, són una bona mostra de com posicionaments ideològics teòricament antagònics entre ells acaben sostenint conjuntament les mateixes tesis. Tesis que solen estar basades en tergiversacions, mitges veritats, mentides senceres i raonaments aberrants que sovint pretenen fer passar per científics o bé per veritats ocultes: allò que, com solen dir ells mateixos, els poders establerts no volen que sapiguem. 

És cert i sabut que el poder menteix, i que són imprescindibles els discursos i les accions que posin en evidència aquestes mentides. Però d'aquí a desenvolupar un discurs paral·lel construït sobre sensacions, emocions, percepcions, prejudicis i relats imaginaris (en una paraula, un discurs irracional, absurd) hi va un tros que, en els propers anys, fa l'aspecte d'haver de ser un dels problemes que hagin d'encarar les democràcies europees. En la mesura que als Parlaments s'hi vagin fent habituals les dretes extremes i les esquerres més abocades a les guerres culturals que a les reivindicacions laborals (aquestes esquerres que es diuen a elles mateixes “alternatives”), més freqüent serà aquesta pinça entre suposats extrems que es presenten com a enemics del sistema i que sovint només són enemics del raciocini. Sumem-hi la presència als mitjans i a les xarxes dels seus propagandistes, sempre extremadament actius, i la cerimònia de la confusió està servida. Amb la finalitat d'arribar al poder que diuen que combaten i naturalment no per al bé comú. Som en una època de xarlatans, i els xarlatans són sempre mala companyia.