Pintura i poesia (1933)

Article complet del poeta i crític Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993) a la seva columna “Almanac literari” de La Veu de Catalunya (27-VIII-1933) a propòsit d’una teoria sobre arts comparades formulada pel poeta Giuseppe Ungaretti (Alexandria, Egipte, 1888-Milà, 1970). La Càtedra de Patrimoni Literari de la UdG reuneix avui en un fòrum a la Fundació Valvi de Girona expertes en vincles entre literatura i arts que exposen els exemples de Joan Brossa, Feliu Elias-Joan Sacs-Apa, Santiago Rusiñol, Joan Vinyoli i Mercè Rodoreda.

Els dibuixos de la signora Mancuso son, per a Giuseppe Ungaretti (Italia Letteraria, 20 d’agost), un bell pretext de teorització. El poeta de Sentimento del tempo s’aboca al panorama, sempre suggestiu, dels límits de les arts. Pintura i poesia son preses, en el bell assaig d’Ungaretti, com les dues arts fonamentals, i acarades en un colpidor contrast. “La paraula implica una reflexió, la seva creació del mon és de segon grau; mentre en realitat la música i la dansa no tenen mai una valor d’atributs: afegeixen poder físic a la poesia o a la pintura. La paraula, en efecte, no es serveix de la força seductora de la música i de la dansa, àdhuc en la valor de qualitat i quantitat simplement sil·làbica, sinó per fer, mitjançant les cadències i el so, més sensibles i commovedores, ideals proporcions i la perfecció inaccessible, és dir, la idea pura dels sentiments i les seves perspectives. Si un art, en canvi, fa pensar en una violació constant de lleis, si hi ha un art que ens presenti una tècnica feta, molt més que de conseqüències, d’invencions, diria millor de pressentiments, és la pintura. Si un gra de desordre eleva la bona poesia i l’anima de misteri, no és, potser, perquè -Dant o Virgili, o Leopardi- aquella poesia emula, en un cert sentit, la pintura? Sense que, d’altra banda, oblidi, ans cercant d’establir-los, els límits del poetitzar. Emula -entengui’s bé- no imita. És aquell raig de somni, i diria gairebé de predicció, que s’esbocina en les paraules fins quan llur rigor és més ben arquitecturat, més cristal·lí. De la mateixa manera, diria -i no hi ha cap gran pintor italià que no ho declari-, és necessari que un gra d’ordre elevi la pintura a poesia, si no volem veure-la caure en l’efectisme.” El punt de vista d’Ungaretti és, no cal dir-ho, original i fi. Les seves equacions aproximades (poesia – ordre, pintura – somni) van, més aviat, contra corrent. Almenys el romanticisme, que no és mort encara, es resistiria a seguir Ungaretti pels seus audaciosos viaranys. I Lessing, ¿què diria d’aquests novells “límits de la pintura i de la poesia”? D’altra banda, el contrast ungarettià suscita d’altres antítesis: fons i forma, inspiració i voluntat, art i estil. Fons i forma son, en poesia, ha dit Valéry, una mateixa cosa. Max Jacob, abans, havia fet coincidir art i estil. En definitiva, potser, i qui sap si Ungaretti mateix ja ho insinua, la pintura i la poesia que ell acara son “una” pintura i “una” poesia, les més distants entre si. Aplegats gra d’ordre i gra de desordre -arquitectura i somni- dintre de la pintura i dintre de la poesia, totes dues arts apareixeran com els fragments d’una mateixa bellesa.