La pinya de l’abat Escarré (1987)

D’una de les columnes diàries de Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927-2023) a l’Avui (24-X-1987) a propòsit d’un llibre de Montserrat Minobis (Figueres, 1942-Barcelona, 2019). Fa cinc anys del traspàs d’aquesta professional de la ràdio que va ser presidenta de la Xarxa Europea de Dones Periodistes i primera Degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya. El seu llibre sobre l’abat Escarré va ocupar durant setmanes el primer lloc en la llista dels més venuts de no ficció en llengua catalana.

Sebastià Fàbregues, director de La Llar del Llibre, m'ha fet arribar un document singular relacionat amb Aureli M. Escarré, abat de Montserrat. Fa la tramesa d'aquest document amb motiu de la publicació del llibre que sobre l'abat Escarré ha escrit Montserrat Minobis, amb l'impuls del Club Arnau de Vilanova. Montserrat Minobis és una excel·lent periodista, i el seu llibre és, per tant, un dossier extens, clar i molt útil per conèixer —a través d'entrevistes a les persones adients que van relacionar-se amb l'abat Escarré, de testimonis diversos i textos de l'època— una de les figures catalanes que va tenir més transcendència política i religiosa durant el franquisme. És una aproximació històrica, perquè com diu l'autora, cal no oblidar el període i el context en el qual es realitza l'activitat més pública i més polititzada de l'abat Escarré: finals dels cinquanta, i els seixanta. [...] Un dels documents reproduïts en aquest volum és l'escrit que una colla de persones vam signar i adreçar a l'abat Escarré com a protesta perquè l'havien allunyat de Montserrat. S'hi deia que estàvem absolutament disconformes amb la versió que de la seva marxa de Montserrat havien donat alguns diaris i algunes emissores; que signàvem com a ciutadans que reconeixíem en l'abat Escarré la persona que en temps difícils havia donat un alt testimoni de veritat i de coratge en defensa de la llibertat i de la justícia; que les seves paraules i els seus fets l'havien fet estimat i respectat pels sectors més diversos del nostre país, «per tothom qui vol honradament la concòrdia civil i la solidaritat entre els homes per damunt de tot altre interès particular o partidista». [...] Realment, repassar les signatures que figuren al peu de l'escrit no tan sols és emotiu sinó que fa pensar. Hi trobem gent avui tan políticament o ideològicament diversificada com Antoni Tàpies, Pedrolo, Oriol Martorell, Joan Fuster, Josep M. Muntaner, Baltasar Porcel, J. M. Castellet, M. A. Capmany, Jordi Solé Barberà, Joan Triadú, Albert Manent, Josep M. Llompart, Joan Colomines, Josep Termes, Miquel Porter-Moix, etc. I també noms de desapareguts com Espriu, Antoni de Moragas, Maurici Serrahima, Cirici Pellicer... Però potser el que pot sobtar més del document —signat l'any 1965— és llegir certs noms i la seva referència professional. Per exemple: Ernest Lluch, economista; Jordi Carbonell, escriptor; Antoni Cañellas, advocat; Jordi Pujol, metge, Joan Reventós, advocat; Pasqual Maragall, economista.... Ningú no era públicament polític, no se'n podia ser. Ningú no es definia per cap sigla de partit, només hi apareixien la JAC, la JOC i l'ACO, és a dir, les organitzacions catòliques obreres. Aquest paper col·lectiu, doncs, és significatiu d'un temps. Com ho era la persona de l'abat Escarré. L'any vinent farà vint anys de la seva mort.