Piolins
La ficció televisiva Antidisturbios, que es va estrenar l’any 2020 a Movistar Plus, acabava amb els seus protagonistes enfilant-se al vaixell Moby Dada, el que estava decorat amb els dibuixos dels Looney Tunes, i que tant d’escarni va motivar a Catalunya. Durant els sis episodis se’ns anava plantant que la història podria continuar en algun moment per allà, perquè, com se sol fer en aquest tipus de ficcions, se sentien veus televisives de polítics independentistes i espanyolistes apuntant tot el context del ‘desafiament secessionista’, que va portar a l’operació Copèrnic. Que no s’hagi fet, però, aquesta segona temporada, no deixa de ser desassossegant, en una ficció que en cap moment deixa tampoc l’espectador amb una visió simple, complaent o maniquea sobre la naturalesa de la feina que fan aquests cossos policials.
La sèrie està rodada amb vigor, i sobretot escrita amb intel·ligència i humanisme. Veiem com aquests cossos judicials es troben amb la tasca de buidar un pis a plantofades, perquè la plataforma cívica de ciutadans que s’hi oposa s’hi ha atrinxerat dins, juntament amb els llogaters morosos (la dada: la seva portaveu és l’actriu –i poeta– Juana Dolores Romero). Els policies no volen actuar, perquè només són sis, però el jutge els hi empeny, d’una manera sospitosament poc professional. I és així com tot acaba de la pitjor manera: amb un immigrant sense papers caient a un pati interior, i morint. A partir d’aquí, s’emprèn una història que té una dimensió que desborda l’enrenou típicament policial, i s’endinsa en la vida d’uns individus amb totes les seves grandeses i misèries, en un joc delicat entre la necessària humanització d’uns personatges –guardes armats de la llei, cecs soldats d’unes ordres que no poden qüestionar– i la crítica a un sistema que, alhora que està corromput, posa els remeis per dotar-se d’una certa idea de transparència i justícia.
El personatge de la mallorquina Vicky Luengo, per exemple, representa aquesta mena d’Antígona policial –investigadora d’afers interns–, que sap que els morts no s’han d’enterrar de qualsevol manera, i alhora és moguda per una idea de justícia que pot arribar a passar pel pacte amb les pitjors infàmies. L’actriu ho broda, certament, tal com els actors que formen el grup, tan bons –com l’hispano-libanès Hovik Keuchkerian, actor, poeta i boxador– que sembla que ni interpretin.
Una ficció que acabava mostrant la podridura final del sistema —amb la intervenció d’un personatge clarament inspirat en l’excomissari Villarejo—, i que potser feia mal d’apropar a un assumpte com el de l’1-O català, amb el referèndum escanyat en mans d’aquesta mateixa policia. Però el que m’interessa posar en relleu és que, en el rerefons, la visió sobre què va passar aquell octubre a Catalunya està ja inscrita en aquesta temporada: interessos d’unes elits menades per ambicions tèrboles, que juguen amb el destí d’uns pobres escarrassats, immersos en un entramat de passions polítiques i ciutadanes, d’un embolic de pura vida impossible de viure sense rebre d’una banda o de l’altra.
Melcior Comes és escriptor
