PISA o la història d'un fracàs anunciat

Amb el darrer informe PISA sembla que ens hem adonat, finalment, que tenim un sistema educatiu que no funciona. Els resultats són demolidors per a molts països europeus, però són especialment negatius a Catalunya. Que el nivell tan baix en matemàtiques i comprensió lectora sigui força generalitzat ens pot fer caure en la falsa idea que això té a veure amb el covid, la falta de recursos materials o un excés d’immigració a les aules. Tot sigui per no afrontar un problema que, per a qui es mou en el món educatiu en el nivell que sigui, és tema de conversa redundat com a mínim des de fa vint anys. Comprovem, dia rere dia, que el sistema d’ensenyament ja no ensenya. Si ho dius, et converteixes en blanc de crítica d’aquells que s’han autoproclamat experts, que ens diuen que no som capaços d’adaptar-nos a les noves tècniques metodològiques, que descansen en alambinades teories psicopedagògiques. La realitat és tossuda. Des de fa anys una part relativament gran dels estudiants que arriben a les universitats s’han equivocat de lloc, no tenen ni el bagatge, ni les bases de coneixement ni la capacitat d’esforç i de treball per ser-hi. Paral·lelament, la societat ens reclama que proporcionem un ensenyament més funcional, aplicat i professionalitzador. Els coneixements, els continguts i el saber es veu que ja no són rellevants a hores d’ara i el que cal és que facilitem competències tot creant “entorns d’aprenentatge” amb molta tecnologia digital. Se’ns penalitza si gosem “suspendre”.

El departament d’Ensenyament ha dit que el fracàs educatiu té un caràcter multifactorial. Una obvietat. Que dediquem a l’educació un 4,1% del PIB en lloc del 6% hi deu tenir alguna cosa a veure. Que faltin professors de suport, que no es mantinguin les aules d’acollida i que encara hi hagi barracons té valor. Que educar en contextos de multiculturalitat és complex resulta evident, el que exigeix són mitjans addicionals i formació dels mestres. Que la desigualtat econòmica creixent es reflecteix a les aules i que la pobresa és una dificultat afegida també és nítid; però si volem una societat cohesionada i on “igualtat d’oportunitats” tingui sentit, alguna cosa hi podríem fer. Que a l’ensenyament secundari obligatori fem coincidir nens i joves no sembla gaire adequat, com tampoc que no hàgim dotat de mitjans per atendre el fracàs escolar ni les disfuncions de neuroaprenentatge. Que no motivem prou els mestres ni els professors de batxillerat, obligats a treballar en entorns hostils, sense suport de l’administració i sovint de les famílies, essent el bournout una condemna habitual, també explica coses. Que les inversions en els centres educatius vagin només a omplir-los de pantalles i fòtils tecnològics que el que fan és distreure, impedir la concentració i l’aprenentatge, també hi fa. Que donem als professionals una formació deficient i no facilitem augmentar el prestigi social dels ensenyants, potser també hi té a veure.

Més enllà, però, hi ha un problema de fonamentació que rau en el projecte, el model educatiu. En l’immens fracàs d’aquest, instaurat ja fa trenta anys i hegemònic. Mai ha estat auditat en els seus resultats per les administracions diverses que l’han promogut i mantingut. Intocable. Ara mateix, de la comissió que n’ha d’avaluar la desfeta en formen part, exclusivament, els mateixos que van participar en el seu disseny i que, de fet, controlen l’entramat educatiu del país. Hi ha un búnquer pedagògic, organitzat en un parell de fundacions, que ha disposat del monopoli filosòfic de l’ensenyament a Catalunya. Han creat una escola i un sistema educatiu on el tema crucial no és l’aprenentatge sinó el benestar de les criatures. Es valoren només les competències i la practicitat, importants, però es menysté el saber. Com a mínim, hauria de poder-se discutir a la llum dels resultats. Desapareix el mètode, l’exigència i l’hàbit de treballar. L’esforç ja no és una virtut i aprendre ha de ser divertit. Terreny obert a l’experimentació, la gamificació i a una sobreprotecció dels nois que no els prepara per a la vida i encara menys per al fracàs que li és inherent. Creem snowflakes dels quals no garantim l’alfabetització. Que a Catalunya el naufragi sigui més profund que a la resta d’Espanya té a veure, també, amb el fet que ens vam avançar tres anys a convertir l’americà Disseny Universal d’Aprenentatge (DUA) en doctrina oficial del nostre sistema educatiu. Bàsicament, ha convertit els professionals en buròcrates.

Caldria més autocrítica, especialment en aquells que ens han portat fins aquí. Abandonar les pedagogies desconstructives i anar cap a sistemes curriculars basats en continguts i aprenentatges i no només en competències buides. No passarà, però. S’entestaran en aprofundir en un model que no funciona. Mentrestant, els països amb millors resultats als PISA basaran el seu sistema, no tan modern però eficaç, en més hores lectives, més treball (també a casa), més exigència i més esforç.