La piscina

Des de fa uns anys ja sabíem que la piscina havia de desaparèixer. Els que de nins havíem anat a nedar al Mar y Paz, a Can Picafort, ara hi dúiem els nostres propis fills, per bé que sabíem que una piscina així, entaforada damunt de les roques, construïda en un terreny –la vorera de la mar– que hauria de ser de tots i no de qui paga una concessió, era una relíquia d’un altre temps més bàrbar, quan amb quatre contactes aconseguies que el govern –franquista– et deixés fer i desfer, sempre a favor del negociet. El gaudi una mica groller de tots els que tinguin quatre duros per gastar en tònica i patates fregides es basa en la mateixa idea sobre la qual s’ha destrossat Mallorca: la terra és nostra i en podem fer el que vulguem. 

I així s’han creat llocs de feina, dependències males de desfer, tota una economia basada en l’abús, però vestida amb l’estètica, entre tronada i luxosa, de tot un paradís bulliciosament artificial, les engrunes del qual ens queien des d’aquella taula parada on els altres sí que s’omplien la panxa. Als mallorquins se’ns han donat la imatge que vivíem al millor dels mons possibles, perquè només al millor dels mons hi vol venir tothom, sigui a dormir als 'nostres' hotels, nedar a les nostres (ara sense cometes) platges o a adquirir-hi unes quarterades de terra. Com no ens havíem de sentir rics i orgullosos? 

Però era com si Mallorca no fos el nostre país, sinó el decorat lluminós d’unes fantasies econòmiques, sexuals, cíviques, el cartró pedra contra el qual s’anaven retallant –i desfent– unes identitats que només tenien sentit com a mà d’obra o exotisme alienat. Però és ben cert; a certs llocs només hi anaven els mallorquins, com a la piscina que motiva aquest paper, que ara trobo ja condemnada, colgada de terra, amb el terreny que delimitava el negoci també esborrat, perquè ja tot sigui u amb el roquisser. I no serà l’únic negoci d’aquestes característiques que veurà com es replanteja el seu format a la badia d’Alcúdia; hi ha bars 'de tota la vida' que havien construït sobre l’arena, també, i allà s’hi havien privatitzat negocis sobre uns terrenys que no són sinó de tots. Tot això s’hauria d’haver començat a gestionar més democràticament des de fa molta estona, però és en les coses bàsiques, en els vertaders interessos, on la gent s’acaba mostrant menys interessada. A la platja hi pot haver guinguetes, però de fusta, com hi són a Catalunya, on, en acabar la temporada turística, són desmuntades: només quan hi ha benefici de molts és quan el terreny públic pot esdevenir privat, almenys durant una estona, com es fa amb les terrasses dels bars damunt dels carrers i les places. Que tot això generés llocs de feina és ben normal: les concessions de gandules i para-sols també en donen, de feines i ingressos, però massa sovint ja ens deixen a nosaltres, els indígenes, sense un pam d’arena on posar-hi la tovallola. Als mallorquins se’ns ha anat expulsant de Mallorca, per bé que per gaudir-ne sovint s’havia de caure en aquella depredació que només és legal en mans dels grans grups hotelers.  

Melcior Comes és escriptor