PeriodistaEls quatre anys que s’obrin a partir de setembre marcaran l’esdevenir de casa nostra per molt de temps. Fa dues setmanes, en aquestes planes, l’amic Antoni Riera feia una reflexió sobre el que ell anomenava “l’esquerra de piscines i barques que lloga xalets”, que em sembla que és oportuna. Parlem-ne, de tot plegat. Encara que sigui de forma desordenada.
L’esquerra de piscines i barques que lloga xalets existeix, naturalment. És l’evolució, no exempta de contradiccions, de les classes populars illenques, del proletariat rural i industrial – sí, Mallorca ha patit la mancança d’una burgesia nacional autocentrada i audaç, però dir que no hi va haver burgesia o revolució industrial a casa nostra és no conèixer la història– cap a la prosperitat material. La prosperitat material no és un doi. Ha fet possible que la neta dels que aplegaven ametlles a Son Gual per als senyors pugui estudiar Polítiques a la UAB i un màster de gènere a la UPF. O que els besnets d’una nissaga d’analfabets que pescaven i sembraven ara siguin igual de competents intel·lectualment, si no més, que els descendents de determinades elits. El capital cultural i polític que el poble mallorquí ha guanyat és indiscutible però, malauradament, no sé si serveix de res. No serveix de res si no l’usam per revertir els atacs, si no l’empram per construir eines que siguin realment emancipatòries, si no el feim servir perquè les properes generacions de persones de Menorca, d’Eivissa, de Mallorca i de Formentera visquin millor. La tragèdia de tot plegat és que, amb tot el que hem guanyat les classes populars del nostre país els darrers cent anys, estam, en molts fronts, igual d’indefensos que en el passat. Aterrant una mica, un amic em deia aquest estiu que com era possible que no hi hagi un teixit associatiu més fort al territori. Plou sobre mullat. Perquè ja n’hem parlat molts cops. Com pot ser que no hi hagi un ateneu mallorquinista a cada poble de Mallorca?Amb la de doblers que han circulat. Com pot ser que no hàgim organitzat més i millor la nostra gent? Hi ha culpes individuals i col·lectives a dojo per repartir. La flaquesa i la frivolitat d’una certa generació intermèdia entre els antifranquistes i el premil·lennialisme ha estat cabdal. N’haurem de parlar, algun dia. Però hi ha més. Si demà hi ha una involució democràtica a Espanya, el mallorquinisme està tan preparat per resistir com el 1981.
I com hem arribat aquí? No ho sé. El turisme ha estat devastador per al territori i, com apunten experts com Joan Buades en el documental de visionat obligatori Tot inclòs, no ha estat precisament un generador de riquesa equitatiu. Més aviat tot el contrari. Hauríem de ser tots rics i no ho som. A les Illes Balears la realitat és que hi ha poques sortides laborals per al jovent que acaba el seu procés formatiu: tan sols una funció pública que és impossible que estigui plena de gent totalment motivada i amb vocació, així com un reguitzell de feines vinculades al turisme més o menys precàries –amb excepcions notòries. No tenim indústries. Mentrestant, l’habitatge és un problema, també per als fills de la classe mitjana. Una massa enorme de nous ciutadans viuen d’esquenes a bona part dels problemes de la terra que els ha acollit, com bé apuntava Riera. L’esquerra de les piscines i els xalets no parla els seus codis ni acaba de trobar fórmules per fer-los partícips d’un projecte comú de país. S’han de cercar agregadors però, francament, vist el que hem vist, no sembla possible trobar-los en breu. Han passat els anys i fa la impressió que, malgrat els esforços de tants per servar-nos el país, la fragilitat col·lectiva de les Illes Balears és més accentuada que mai.
Això deixa un panorama dificultós per a les opcions polítiques autocentrades i defensores de la justícia social. Quin ha de ser el rol del mallorquinisme, el menorquinisme i l’eivissenquisme progressistes en el futur? L’espai polític que durant dècades va ser el PSM, i les seves derivades, necessita decidir què vol fer. O ser una ERC a la mallorquina –deixant un espai lliure que pugui ser ocupat– o ser una força més nítidament a l’esquerra? Fer un projecte que es dirigeixi a un 30% de la població o a un 80%? De moment, totes les opcions possibles –que són més de dues– deixen un panorama que pot reduir-se al mateix: ineficàcia per fer el que a Catalunya en diuen “ampliar la base”. Venen corbes i en vendran més. Necessitam que els lideratges estiguin més formats i necessitam que l’enorme capital cultural i polític que tenim a casa reverteixi en projectes col·lectius. No tenc, ara mateix, ni la més remota idea de com es fa. Però, en canvi, la idea aproximada de quines actituds no han sumat, de quins discursos resten i de qui ens ha fet mal diria que és al cap de molts.